Els mags i els trens
Uns amics tenen el costum (esdevingut tradició) d’escriure una carta adreçada als fills i signada pels Tres Reis d’Orient. Ho fan des que els nens eren petits i ho continuen fent ara que aquells nens s’han fet grans i fins i tot ja han tingut fills. La carta anual, és clar, ha anat canviant de registre. En els primers temps, servia per enaltir els avenços quotidians i les petites o grans fites aconseguides en un any i, alhora, funcionava com un avís per a navegants amb el propòsit de reprendre alguna actitud més o menys reprovable, des de menjar-se les ungles fins a estar més atents a l’escola. Una missiva reial, em diuen els amics, feia el seu efecte, tu diràs, perquè Ses Majestats tenien una aura indestructible, una autoritat moral que impressionava. Els Reis ho veuen tot i també veien situacions delicades, en plena adolescència: la carta, aleshores, servia per indicar als fills que els pares eren allà i s’adonaven de les coses que passaven.
Han passat els anys i les cartes encara es llegeixen cada 6 de gener en veu alta. Alegries, entrebancs, consells i encoratjaments diversos. Els amics em fan arribar com a curiositat una carta d’aquest any. Sempre han tingut un deix d’ironia (sobretot quan tots els fills ja van saber qui les escrivia), però aquesta vegada s’han superat. Atents a les circumstàncies laborals d’un dels nois, que es desplaça sovint a Barcelona, li diuen això: "Sabem que el tren no va gaire bé, aquest any ho tenim a la llista per arreglar-ho, tot i que aquesta potser és la tasca més difícil de totes". Després, atesa la bondat dels Reis Mags i la seva escassa tendència a la impetuositat, afegeixen: "Moltes vegades, a la vida, convé paciència: coratge, però també paciència". Els amics em comenten que el fill va escoltar les paraules reials amb una punta de sornegueria i que va dir: "Sí, sí...".
Potser els Reis d’Orient no estan al dia de les últimes novetats sobre el transport ferroviari a Catalunya. Potser no saben (o potser sí, ja que se suposa que ho saben tot) que hi ha una nova empresa que operarà els serveis de Rodalies i Regionals i que neix envoltada de grans expectatives i anuncis d’inversions, mentre la davallada dels usuaris i les comparacions amb Madrid són escandaloses, mentre tothom s’espavila com pot en aquesta aventura diària d’arribar aviat a la feina i tornar d’hora a casa, una odissea que acaba afectant la vida quotidiana i la salut dels treballadors. També l’AVE, que passa per ser un servei modèlic i que té tantes deficiències com els altres. Una noia, mestra, m’escriu i em comenta "l’escassetat de places i els retards constants" i, sobretot, "el desgast emocional a què estem sotmesos, l’estrès i l’angoixa permanent per no complir amb les teves obligacions tot i posar-hi tot el que està al teu abast". És perdre un temps valuós, és desesperar-se davant el que sembla inevitable, és una qüestió de supervivència. Els trens elèctrics de joguina s’han convertit en un espectre infantil, un malson adult que cap màgia pot foragitar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
