Editorial
Finançament: el dit i la lluna
El mètode de negociació ha tornat a fallar i no es parla dels problemes de la gent sinó de rèdits polítics
El debat sobre els models de finançament autonòmic ha estat tradicionalment enverinat a Espanya. En lloc de ser la resultant d’un debat sobre les necessitats dels territoris i la reducció de les desigualtats, acaba sent un mer mercadeig polític en el qual pesa més el rèdit partidista immediat que la solució dels problemes de la població. I acaba convertit en objecte de controvèrsia entre el Govern i l’oposició, en el qual la racionalitat desapareix i els consensos són poc més que impossibles. Aquesta vegada no ha sigut diferent. Si primer va ser el PSOE a compte del seu pacte parlamentari amb CiU, després el PP amb el mateix grup i en l’última ocasió el PSOE con Esquerra. Ara ha tornat a ser el mateix. La metodologia i, encara més, la posada en escena no han buscat ni l’entesa ni el consens, sinó la demostració de la necessitat que tenen els governs de Pedro Sánchez i Salvador Illa d’assegurar-se el suport de Oriol Junqueras, que ha jugat amb habilitat les cartes que té encara estant fora de la Generalitat. A l’altre costat, el PP no ha perdut una oportunitat d’or per castigar la credibilitat dels socialistes allà on governa i, sobretot, on hi ha eleccions a la vista. De manera que l’anàlisi superficial del model que va presentar aquest divendres la vicepresidenta María Jesús Montero, prèviament esbossat per Junqueras en el seu impacte a Catalunya, porta a l’apocalipsi i a proclamar novament que es tracta d’un saqueig.
Si mirem amb més profunditat, estarem d’acord que no és acceptable que faci dotze anys que el sistema de finançament autonòmic està caducat. I no són uns anys qualssevol: hem viscut una crisi financera, una pandèmia, un parell de guerres, un creixement demogràfic empès per la immigració i el descontrol de la inflació, entre altres coses. Mogut tant per la necessitat aritmètica com per la voluntat política de presentar-se com a defensor de l’estat de benestar que, de fet, gestionen les autonomies, Pedro Sánchez ha fet el pas de pactar amb Esquerra encara a risc que el moment i la posada en escena perjudiquin electoralment els candidats de la seva formació.
Fetes les excepcions, hi ha elements objectivament positius, com és la injecció de 21.000 milions de l’Estat al finançament dels serveis públics gestionats per les comunitats autònomes, una corresponsabilitat fiscal més gran i algun esbós de simplificació administrativa. La principal novetat és que aquests diners nous, basats en previsions econòmiques optimistes, no es repartiran únicament amb els criteris actuals sinó que tindrà en compte el diferencial en el que rep cada comunitat per la qual cosa es diu "habitant ajustat", el sistema que pondera elements que exigeixen solidaritat com l’edat o la dispersió. De manera que el que Junqueras va anomenar dijous "principi d’ordinalidad" és al document d’Hisenda la "reducció de diferències actuals". No es perd la solidaritat, però es limita, cosa que sempre és temerària, tot i que cal veure la lletra petita per jutjar-ho definitivament.
Tot indica que el model no passarà de la fase de proposta i la seva utilitat pràctica és, principalment, la culminació del procés de recuperació institucional de Catalunya de la mà d’Illa, que tindrà una legislatura amb almenys uns pressupostos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
