Editorial
El futur d’Espanya és la UE
El que té rellevància és que Europa continuï sent una zona de pau, estabilitat i oportunitats econòmiques socials
Quaranta anys després de l’entrada en vigor de la seva adhesió a les Comunitats Europees, Espanya continua apostant clarament per un futur compartit amb Europa. Aquesta vocació –tres de cada quatre espanyols pensen que el futur del seu país serà millor dins de la Unió Europea que fora– s’assenta en la visió europeista compartida pels dos principals partits estatals i de les forces nacionalistes de Catalunya i Euskadi. L’europeisme que va presidir la transició democràtica ha resistit tots els embats, inclòs el de la polarització política. El Partit Popular i el Govern han discrepat en iniciatives del Govern com la negativa a augmentar el pressupost militar fins al 5%, la confrontació amb Israel arran de la guerra de Gaza i l’intent de Pedro Sánchez d’explorar el diàleg bilateral amb la Xina. En el que és essencial, però, els dos partits sí que mantenen un consens bàsic sobre els avantatges que suposa la pertinença a la Unió Europea. Es tracta d’una tradició que va prendre cos fa 63 anys, quan la dictadura franquista va sol·licitar l’obertura de negociacions amb la llavors CEE i va quedar clar que la democratització d’Espanya i la integració europea eren dues realitats inseparables. Recentment, el rei Felip VI va tornar a recordar els beneficis que Europa ha suposat per a Espanya, a l’afirmar que convé no "desfer el camí" recorregut i preservar la unitat del projecte europeu davant els riscos de fragmentació interna.
L’advertència de Felip VI no és insignificant. Per primera vegada, un partit que té 33 diputats posa en qüestió la Unió Europea tal com ha existit fins avui. Vox no es limita a criticar tal o tal política comunitària, sinó que planteja desfer el camí en la cessió de sobirania dels Estats. Una estratègia compartida pels 159 diputats que té l’extrema dreta al Parlament Europeu. Les amenaces per al projecte de la Unió són avui més complexes del que han sigut mai des que Espanya es va adherir a les Comunitats. Als que aspiren a fer corcar la UE per dins s’hi suma la creixent pinça que exerceixen Moscou i Washington en contra dels interessos europeus. Com assenyala el conseller de Relacions Exteriors de la Generalitat, Jaume Duch, aquesta convergència d’interessos constitueix l’altra gran amenaça a què s’enfronta la Unió Europea. Els pròxims mesos diran si aquesta situació fa efecte en els suports polítics a la UE a Espanya.
Per a l’opinió pública espanyola, el que té rellevància és que la UE continuï sent una zona de pau, estabilitat i oportunitats econòmiques i socials. De la capacitat de Brussel·les de promoure una economia més competitiva i capaç d’afrontar els problemes reals de la gent, entre ells el de l’habitatge, que no és només la d’Espanya, en dependrà que l’europeisme mantingui el dinamisme i sigui capaç de fer front als cants de sirena a la renacionalització de les polítiques europees. No hi ha res que estigui guanyat per sempre. Sobretot quan la defensa d’Europa pot implicar sacrificis importants si la UE es queda sola en la defensa de la sobirania i la llibertat d’Ucraïna, que és la llibertat de tots els europeus. També dels que vivim més lluny de l’agressió russa. Tot això suposa un europeisme més complex, més conscient del difícil entorn geopolític a què Europa haurà de fer front en els pròxims anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
