Més agressors com Pelicot

El Pelicot espanyol: viu a Alemanya i allà la justícia el condemna a vuit anys i mig de presó després de 15 anys de drogar i violar la seva dona. Però, ¿per què tan poc? Perquè després diguin que els testimonis de les dones condemnen els homes per si sols, aquest s’ha estalviat uns quants anys perquè tot i que el tribunal reconeix 15 anys d’agressions només hi ha proves dels sis últims. Ell té 61 anys i, com el Pelicot francès, violava la seva dona i la gravava per pujar les agressions. ¿A què s’havia dedicat en la seva vida laboral? Conserge d’un centre escolar.

Fa un any va ser la condemna d’aquell Dominique Pelicot francès i des d’aleshores hem conegut molts altres casos. Tots amb patrons molt semblants, de vegades fins i tot pitjors. Amb menors agredides i víctimes d’abusos d’avis o pares, també a Espanya. I enmig de tot això, els xats detectats d’homes que comparteixen fotos íntimes de les seves parelles sense que elles ho sàpiguen.

Però és clar, si ni tan sols el cas Epstein, els abusos a menors i la implicació de Trump impedeixen que, amb aquest historial i fins i tot amb una condemna, es pugui ser president dels Estats Units… imaginin.

No són uns monstres aïllats ni excepcions aberrants: són la prova que la violència sexual contra les dones és sistèmica, organitzada i profundament normalitzada. I això no és que jo ho digui perquè sí, sinó que almenys a França uns 200 homes es van pronunciar durant aquella etapa escrivint expressament un manifest. Hi advertien que aquells tipus que van violar Gisèle no eren monstres, sinó homes normals. Igual que aquests, un regidor i l’altre, conserge d’una escola.

Notícies relacionades

Si saltem, saltem junts

La força de la metròpoli

No hi ha diversos Dominique Pelicot per casualitat. Hi són perquè existeixen les condicions perquè existeixin. Els que consideren el sexe com un dret en la parella. Que la intimitat és un territori sense testimonis. Que el consentiment d’elles no existeix. Que tenen amics que s’apunten a violar. Que volen crear els mateixos vídeos porno que alimenten les seves fantasies, per aberrants que siguin. Que drogar, gravar, compartir, no és tan greu si ningú se n’assabenta.

I així durant anys, per si tot acaba prescrit. Mentrestant, aquests tipus parlen entre ells. En xats, en fòrums, criticant aquest feminisme que tant molesta. Es validen compartint les seves parelles i el seu contingut propi. Es reconeixen. No tots violen, però d’altres miren cap a una altra banda. Perquè la complicitat de tot un sistema és el sòl fèrtil on creixen els Pelicots.