Illa: una agenda catalana

Malgrat la falta d’estabilitat que suposa aquesta condició d’Executiu assentat en una minoria parlamentària i amb uns socis que poden veure en el context polític espanyol una raó per endurir les seves condicions, Illa ha pogut presentar un balanç raonable. No ha atès, per descomptat, totes les demandes de la societat catalana, ni tan sols les seves pròpies promeses programàtiques, però pot donar compte almenys un percentatge important, del 50%, d’aprovació de les lleis previstes en el seu programa de govern per a l’any 2025. Tenint en compte els incendis de principis de l’estiu, l’apagada d’abril, problemes en l’agricultura i la ramaderia (des dels aranzels a la grip aviària o altres malalties que afecten la ramaderia) i el brot de pesta porcina que ha sigut afrontat amb decisió, Illa pot presumir, si més no, de certa eficàcia en la gestió. Fins i tot d’haver posat les bases d’una reforma de l’administració catalana que la faci més transparent i eficient, sense resignar-se a les inèrcies de l’aparell burocràtic de l’Administració. A falta de poder presentar un balanç més satisfactori en qüestions que van ser crucials per als acords amb ERC i els Comuns, Illa s’ha compromès perquè el 2026 sigui l’any del traspàs definitiu de Rodalies i de l’aprovació del model de finançament singular que reclamen els republicans; escenari que, una altra vegada, el cicle electoral en marxa a Espanya no facilita precisament. Però l’autogovern de Catalunya ni hauria d’estar supeditat a una agenda definida des d’altres latituds, i això valdria també per als que sempre han abominat l’adjectiu sucursalista però no sempre són coherents amb això, ni falten els problemes, i els mecanismes per donar-hi resposta, que depenen de les institucions catalanes i de la seva relació i diàleg amb la societat i els diferents agents socials.

L’apaivagament d’un país que ve d’una ruptura de la seva convivència interna és assenyalat pels nostàlgics del desastre del 2017 com una eina posada al servei d’una dinàmica desmobilitzadora. Però més aviat, combinat amb el focus en la gestió i en la concertació social, és la via per sortir del pou. Es torna a demostrar, un cop més, una fractura que travessa la societat catalana, aquesta vegada entorn de la gestió de la immigració.

La crida a la calma davant la tensió al carrer, les gestions discretes amb administracions locals d’un altre signe polític, com l’Ajuntament de Badalona, sense aprofitar l’ocasió per traçar trinxeres, i l’exercici de les competències, en aquest cas socials, de la Generalitat en cooperació amb municipis i entitats socials per donar resposta a una crisi, marquen el camí per seguir.