Llàgrimes de llibertat
Mai he entès per què les llàgrimes tenen tan mala premsa. No crec que plorar sigui de covards. Córrer, tampoc. I que al pobre Boabdil li critiquessin plorar com una dona la pèrdua de Granada, per –suposadament– no haver-la defensat com un home, és una de les grans matxirulades de la història. I d’ella beuen els pallussos que encara avui són capaços d’increpar algú quan se li neguen els ulls, al crit de "nenassa". És la menyspreable resurrecció del masclisme de caserna, també en el llenguatge, de què tant presumeixen els enamorats de l’autoritarisme. Que no són tants com ens volen fer creure, però d’haver-n’hi, n’hi ha.
Resulta curiós perquè quan els veig, o els escolto, em fan pena; però no em surt plorar. Crec que aquest verb mereix ser conjugat en circumstàncies molt millors. Tot i que és veritat que en això també hi ha classes. Es pot plorar de dolor, de pena, d’alegria, de ràbia, de nostàlgia... i és sa identificar cada cas perquè els efectes que provoca també són diferents. Una bona plorera et pot reduir l’estrès, alleujar l’angoixa i fins i tot ajudar-te a prendre consciència d’una cosa que desconeixies. Perquè el plor enclou també alguna cosa de misteri.
Vaig tenir la sort d’assistir a l’últim concert de Sabina i els primers acords de Yo me bajo en Atocha van obrir els meus dipòsits de llàgrimes fins a deixar-los gairebé buits. Perquè com que aquest cabronàs té cançons per a qualsevol circumstància de la vida, escoltar-lo és anar passant pàgines de l’àlbum de la memòria. Va ser reconfortant intercanviar mirades amb altres persones, algunes de molt famoses, per cert, bastants homes, sens dubte, que estaven passant pel mateix tràngol. Tot i que tampoc sabria explicar amb exactitud el motiu, o els motius, d’aquest plor, almenys el meu. ¿L’inevitable pas del temps? ¿Saber que som fugaços? ¿L’enyorança pels que ja no hi són? ¿Que la cosa s’està posant cada vegada més lletja? ¿Que hi ha gent que les passa molt magres? No ho sé. Ni m’importa. Però crec que deixar fluir els sentiments és un reducte de llibertat al qual no penso renunciar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
