Paraules sí, brams no
Marc Giró en Cara al show /
No sé si cap neuròleg ha pensat a investigar com li funciona el cap a Marc Giró. La seva velocitat de llenguatge, la seva habilitat per connectar temes sense perdre el fil i la seva aclaparadora erudició el converteixen no solament en un animal televisiu de luxe, sinó en un subjecte –ho crec de debò– digne d’estudi. L’altra tarda, per exemple, en plena diada de Sant Jordi, es va esplaiar davant centenars de persones davant Ràdio Barcelona saltant del català al castellà, i viceversa, cada tres frases. Poc abans, al mateix escenari, el poeta Benjamín Prado s’havia emocionat recordant Joan Margarit, de qui diu que en la seva poesia "se sent l’amargor de qui va perdre una filla i se sent la veu de la derrota, però no hi ha lloc per a la venjança ni la ira". I de sobte, amb tota naturalitat, va colar el català en un vers, al revelar les penúltimes paraules del seu amic: Són menys cada vegada els que ens recorden.
Va ser el mateix Benjamín que em va explicar què havia passat un dia en un recital de Serrat sobre les cançons de Mediterráneo. Un espectador li va exigir a plens pulmons que cantés alguna cosa en català, i Joan Manuel hi va reaccionar, sense escarafalls, aturant el concert i lamentant que hi hagi gent que no sàpiga on és: "Tinc altres discos en català, és clar, però avui és un recital sobre Mediterráneo. Ha pagat una entrada per això. ¿Li importaria deixar-me continuar?". Hi va haver aplaudiments, tot i que tampoc unànimes. Però bé, al final penso que la malaptesa d’aquest aprenent de talibà amb barretina, l’amor d’un poeta per una altra llengua que no és la seva o l’espurna d’un còmic pijo i poliglot són anècdotes davant la categoria del que han aprovat el PP i Vox: "deslliurar Aragó de la imposició del català". Rang gairebé de llei per a l’anticatalanisme més ferotge, perquè això continua venent en alguns –o molts– llocs. Tenint en compte, a més, que milers de persones parlen català en terres aragoneses i milers més l’entenen, em costa adjectivar una cosa com aquesta. Però, sobretot, m’entristeix comprovar com la paraula es converteix en arma llancívola. ¿No n’hem après res.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
