Paradoxes d’un nomenament

Aquesta sospita pot ser injusta, però no és capritxosa: neix dels antecedents i d’una cultura de nomenaments que ha erosionat la confiança. La paradoxa és evident: l’Executiu designa al màxim responsable de la policia judicial que, per mandat constitucional, actua al servei de jutges i fiscals, fins i tot quan aquesta actuació arriba a incomodar el mateix Govern. És legal, sí, però democràticament delicat i exigeix una prudència institucional reforçada.

Aquí no hi ha una sola paradoxa, sinó algunes de superposades. La democràtica i institucional, una decisió legal que erosiona la confiança pública; la temporal, un relleu formalment neutre produït en el pitjor moment possible; i la personal, un comandament amb trajectòria irreprotxable que ara es veu obligat a carregar amb una sospita que no neix dels seus actes, sinó del context.

A aquesta paradoxa s’afegeix una dada que no és menor: procedeix d’una família estretament lligada a l’Institut Armat –net, fill i germà de guàrdies civils–. Ni tan sols aquest llegat li estalvia una ombra que no ha generat ell, sinó el moment polític que l’embolica. En aquest escenari, la vigilància cívica no és deslleialtat ni desconfiança patològica, sinó una actitud sana. Quan les institucions travessen zones de fricció, l’atenció pública actua com a contrapès democràtic. No per interferir-hi, sinó per recordar que la independència no només s’ha d’exercir, sinó també semblar-ho.

L’UCO no és una unitat més. El seu prestigi no procedeix de discursos ni de comunicats, sinó de dècades d’investigacions complexes que han afectat governs i poders diversos. El crèdit social –que ha estat escàs en temps de descrèdit general– s’ha reforçat ara. Per això el relleu no passa inadvertit ni es produeix sense suspicàcies. Continuen latents precedents inquietants que la institució no ha oblidat.

El moment elegit tampoc és neutre en termes operatius. L’UCO es troba en una fase de màxima activitat, amb investigacions sensibles obertes i sota pressió constant. En aquest context, qualsevol pas en fals –real o percebut– pot tenir conseqüències processals i reputacionales difícils de revertir.

El nou cap arriba amb una trajectòria llarga i intacta. Res en el seu historial autoritza sospites personals. Però el que el perjudica no és qui és, sinó què representa: el relleu d’un comandament rigorós i ferm que ha deixat el llistó molt alt. Tot el que no faci olor de continuïtat s’interpreta avui com a anomalia. No s’ha d’oblidar un principi bàsic: la presumpció d’integritat. Mereix un vot de confiança que no exclou ni la prudència ni la memòria. Concedir-ho no és ingenuïtat, sinó respecte per la institució. El dubte raonable no s’hauria de convertir en una condemna anticipada.

Notícies relacionades

President, truqui a Morales

Exemple de solidaritat

Però tampoc és procedent mirar cap a un altre costat. L’UCO i la UDEF actuen com a policia judicial i només estan subjectes al jutge o magistrat instructor, no al Govern. Que un Executiu investigat conservi la potestat de nomenar el cap de la unitat que ho investiga és una anomalia greu, tot i que estigui emparada per la llei. El problema no és la legalitat; és l’exemplaritat. La història de l’UCO demostra una independència sostinguda per professionals que saben a qui deuen obediència. Mentre no hi hagi fets, toca vigilar, no condemnar.

Al país de la vella tafanera –on s’ observa i es jutjar des de la distància– avui no es qüestiona el cap elegit, sinó qui el va elegir. La paraula de qui nomena està mancada de crèdit i els seus propis fets el delaten. Per això potser és millor que el designat no parli. Que no tranquil·litzi amb gestos ni declaracions. Els fets parlaran per ell i diran la veritat. Perquè si alguna cosa necessita avui la democràcia no és una policia obedient, sinó una policia judicial creïble. I la credibilitat no es decreta. Es demostra.