Editorial

B9: un problema no s’evapora

Desplaçar una vegada i una altra una població flotant no és una solució ni per als desallotjats ni per als veïns

3
Es llegeix en minuts
B9: un problema no s’evapora

Després de més de dos anys insistint en la necessitat de desallotjar l’assentament instal·lat a l’antic Institut Badalona 9, el consistori presidit per Xavier García Albiol ha aconseguit finalment el seu objectiu. L’ordre judicial que en altres ocasions se li va denegar ha permès l’expulsió de l’edifici d’unes 200 persones sense sostre, les que encara es mantenien allà d’un col·lectiu que havia arribat a vorejar el mig miler. El tancament d’aquest assentament era una reclamació de la majoria dels veïns de l’entorn, i que segurament també sostindrien alguns dels que lamenten el fet ocorregut si tinguessin aquesta realitat davant de casa seva. I hi havia raons per fer-ho, des de la inseguretat que generaven alguns grups dels allà acollits, incloent-hi col·lectius de funcionament que es podria qualificar de mafiós, fins a les insalubres condicions sanitàries i el risc d’incendi per les instal·lacions elèctriques improvisades. Sense oblidar la legítima voluntat de l’Ajuntament de disposar d’un solar de propietat municipal per donar-li un ús concret, una comissaria de la policia local.

Amb tot, el desallotjament no és cap solució. No es pot considerar tampoc des d’un punt de vista humà que deixar en la intempèrie dos centenars de persones quan arrenca l’hivern és una situació que no té per què requerir resposta de l’Administració. Ni es pot considerar que és un problema que correspongui solucionar a les ciutats veïnes. Després del desallotjament, i l’aixecament per ordre policial del campament improvisat que es va crear immediatament en la via pública, ha passat la situació previsible. L’inici de la dispersió dels acollits allà a la recerca d’altres locals per ocupar o, després de llançar la tovallola davant el dispositiu policial, la resignació a dormir al ras en condicions encara pitjors. El col·lectiu afectat pel conflicte del B9 són dos centenars de persones. A quatre passes, a Barcelona, són més de 5.000 les persones sense llar, unes 3.000 les acollides en recursos dels serveis socials, mig miler en assentaments de barraques i tendes de campanya, i unes 2.000, segons l’últim recompte, dormint al ras. Això malgrat una despesa anual de 51 milions d’euros, que es vol elevar a 60 milions.

L’alcalde de Badalona recorda que quan són tantes les necessitats habitacionals de famílies amb menors, que treballen i contribueixen fiscalment però que ni de lluny arriben a poder costejar-se un sostre digne, és impossible donar preferència en l’accés a vivendes socials a immigrants adults sense papers, com els allotjats al B9. És impossible i, si fos plantejable, constituiria una bomba social basada en el greuge difícil de contenir. No són la solució, tampoc, els albergs d’emergència previstos per a crisis meteorològiques o situacions urgents i imprevisibles, com els que Barcelona ha decidit no posar a disposició de Badalona. Donar sostre a col·lectius allotjats en assentaments informals requereix recursos d’alberg adaptats a la seva realitat, provisionals com provisional ha de ser la seva situació, però dignes, en totes i cada una de les ciutats i barris afectats. Però això passa per reconèixer tant el problema com la impossibilitat de solucionar-lo de manera plenament satisfactòria, en lloc d’ignorar-lo. Desplaçar una vegada i una altra una població flotant, esperant que acabi davant les portes d’un altre, no arregla res, ni per als desallotjats ni per als veïns dels barris que acaben vivint casos similars. És una temptació a la qual, tanmateix, de manera oberta o dissimulada, crua o amb cortines de fum, les Administracions de diferent signe s’han acollit una vegada i una altra.