La moda de disparar als morts

L’escriptor es va morir el 1952, de manera que es pot dir que eren altres temps. Segurament menys polaritzats, ja que només hi havia un pol (el règim franquista) i la resta eren serrells rebels. Tot i així, l’ocurrència de Jardiel és el reflex d’un consens, un vernís de civilització entre tanta barbàrie, que es podia mantenir fins i tot llavors: la gent no comença a parlar malament del difunt amb el cadàver encara calent. És de mal gust, com menjar-se els últims tres calamars d’una ració o robar el seient del bus a una embarassada.

Malgrat tot, sembla que això ha quedat enrere. Si per alguna cosa es caracteritzen les noves extremes dretes de caràcter filofeixista és per enredar-se a cops de cap amb qualsevol consens i titllar de correcció política qualsevol pacte tàcit d’humanitat o, almenys, de bones maneres. Vet aquí els "màxims elogis" que ha dedicat Donald Trump al cineasta Rob Reiner: "Torturat i embolicat en conflictes", a més de paranoic, entre altres coses.

Reiner, s’ha de dir, no s’ha mort al llit de manera natural i en l’última fase d’una vida plena. A Reiner i a la seva dona, Michelle, sembla que els ha assassinat el seu propi fill a punyalades. Trump ha connectat ràpidament l’homicidi amb la seva pròpia figura, una versió sinistra de quan es mor algú i qui escriu l’obituari insisteix a parlar de la relació del mort amb ell (i aprofita per beneir la carn freda a fi d’enaltir-se a si mateix). En aquest cas, però, no ha sigut per elogiar Reiner, sinó per dir que s’ha mort "a causa de la ira que va causar a altres mitjançant la seva massiva, inflexible i incurable aflicció amb una malaltia paralitzadora de la ment coneguda com a síndrome d’alienació Trump". És a dir, en altres paraules, ha dit que s’ha mort per haver-lo criticat a ell (i, en el subtext, que mereixia aquest desenllaç).

Més que un president, Trump és l’encarnació sense condiments dels pitjors mals del món, una cosa com ara un avatar tragicòmic i grotesc de les pulsions més baixes del nostre segle. No és l’únic: cada vegada més sovint veig valents que desafien el més petit pudor (segons ells, la correcció política i la falsedat general) i malparlen d’un difunt just quan els que el van estimar miren de pair la notícia.

És impossible millorar l’etiqueta que Mauro Entrialgo va encunyar per a aquesta nova tendència: el malisme. El malisme es basa en l’ostentació pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial. El terme es crea per oposició a bonisme, utilitzat des de fa anys amb caire pejoratiu per criticar els que volten pel món amb un mínim respecte.

Malparlar d’un paio apunyalat pel fill hores després és potser la culminació més eloqüent de malisme que he vist en molt temps. Sobretot perquè els que defensen aquesta mena de reaccions són els mateixos que posen el crit al cel per un acudit sobre Jesucrist o Carrero Blanco, que habiten les altures des de fa bastant més temps que Rob Reiner, que com a delicte més greu té haver defensat idees progressistes i firmat un grapat de pel·lis que van fer d’aquest món un lloc més habitable (i, en alguns casos, com amb Spinal Tap, més divertit).

Notícies relacionades

El Xile de les batzegades

Atacar no és la millor defensa

Després d’això, potser poden anar més enllà. Potser poden defecar a les urnes funeràries, escopir a l’ull a qualsevol veí que a l’ascensor intenti comentar el temps que fa per aquesta època de l’any, abordar tots els nens d’un xiquiparc per anunciar solemnement que els Reis Mags no són la mena de persones que ells es pensen.

Díaz Mirón, citat per Juan Villoro en la seva impagable crònica Palmeras de la brisa rápida, va escriure en el poema A Gloria: "El mérito es el náufrago del alma:/ vivo se hunde, pero muerto, flota". La poca vergonya és el David Meca d’alguns cretins sense ànima: braceja per captar fotos i batre rècords en mars esverats. Rècords, en el seu cas, d’ignorància desacomplexada i de maldat idiota, sí, però no estèril.