L’encís va per barris
El centro comercial La Farga, en el centro de lHospitalet de Llobregat. /
A l’Hospitalet dels 80 no hi havia hotels. Cap. Em van parlar d’una pensió Lolita, però era més un acudit, per cert, una mica masclista. A l’Hospitalet dels 80 només hi havia un restaurant xinès, quan a Barcelona ja s’havia posat de moda la cuina cantonesa. Era a Collblanc, però no he aconseguit recordar-ne l’adreça. La segona ciutat de Catalunya i també la segona no capital de província d’Espanya ha tingut una evolució constant des d’aquells dies. Ara la transformació que li cau al damunt és la més important de la seva història.
Aquest camí del futur es percep en els seus habitants. Hi ha orgull, un encís que es manifesta a través de la pertinença al barri. No hi ha una particularitat tan específica a tota la corona metropolitana. Qui és de Castefa, doncs que és de Castefa; qui se sent de Badalona, ho fa sent de Badalona. A l’Hospitalet, però, els veïns són de Santa Eulàlia, de la Torrassa, de Can Serra, de Bellvitge o del Centre, entre d’altres. Només hi ha una Santa Eulàlia o un Bellvitge, i són a l’Hospi.
Durant uns anys va intentar marcar el seu fet diferencial de ciutat davant Barcelona amb bastant fracàs. De fet, era difícil trobar algú que es presentés com de l’Hospitalet fora de la població. Ni a la mateixa ciutat. Més val resumir la pertinença amb un "soc de Barcelona", sense més ni més. El sentit d’inferioritat era molt elevat. Quan s’obria una botiga amb un disseny nou i amb estil, normalment el client exclamava: "Vaja, sembla que soc a Barcelona".
El canvi va ser progressiu i en silenci. I sobretot, amb els joves. De sobte es van adonar que no calia anar a la capital ni a comprar, ni a passar-s’ho bé. Al contrari. Un detall que sorprendrà: un dels primers Zara en aquells 80 eren a la zona de Collblanc, a prop de la fronterera Riera Blanca. Però era l’Hospitalet. Coses del territori. El primer Zara a Catalunya es va inaugurar al carrer Pelai de Barcelona, el 1983.
S’entén, llavors, que la celebració del centenari de l’Hospitalet com a ciutat es culmini amb la visita del rei Felip VI al consistori. De no tenir ni un hotel, la ciutat ha passat a ser un dels centres amb més nombre de pernoctacions, amb una activitat econòmica que té la telefonia mòbil com a eix internacional i un projecte en salut que transformarà completament el pas de la Gran Via per la ciutat, on intervenen la UB i el Clínic.
Els temps d’expansió sempre han de ser gestionats amb encert. És una tasca delicada que ha de liderar l’alcalde David Quirós. La prioritat són els ciutadans. La diversitat de l’Hospitalet es pot trencar. Tota la ciutat s’ha de beneficiar de l’impuls dels pròxims anys. És impossible reconvertir-la en una urbs menys massificada. El que es va fer als anys 60, és allà. És possible, però, fer que els seus carrers siguin més habitables. Amb decisió. Per exemple el Districte Cultural, una excel·lent atracció intel·lectual i creativa, tot i que, ara com ara, és un projecte que s’ha quedat a mitges.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
