Europa i el cotxe elèctric
Coches eléctricos /
La Comissió Europea, apressada pels grans països productors del sector de l’automòbil –amb l’excepció del Govern espanyol, que no de la seva indústria–, va acordar ahir prolongar la vida d’algunes de les modalitats de motor de combustió més enllà del 2035. Es modifica així la decisió, presa fa només dos anys no sense serioses tensions, que a partir d’aquesta data només es poguessin vendre a la Unió Europea vehicles nous amb propulsió elèctrica o d’hidrogen. El nou full de ruta definit ahir permetrà que els motors híbrids endollables, els d’autonomia estesa (propulsors elèctrics auxiliats per un generador de combustió) o els que utilitzin combustibles sintètics ambientalment neutres continuïn tenint un lloc en el mercat més enllà del límit de 10 anys definit fins ara, cosa que permetrà amortitzar les inversions fetes per desenvolupar aquestes tecnologies.
El Pla Auto 2030 firmat fa poc pel Govern espanyol ha sigut una manifestació convincent que és més viable (de moment, pel que fa a intencions i projecte) esperar avanços reals amb la concertació d’administracions públiques i cada un dels nivells de la indústria de l’automoció que ignorant les seves aportacions i necessitats. La flexibilització del 2035 com a línia vermella no suposarà un fre a la inevitable electrificació de la mobilitat i al manteniment de la capacitat productiva d’Europa davant la competència de la Xina. Sempre que, alhora, com en principi estableix també l’acord assolit a Brussel·les, es potenciï realment amb estímuls de tot tipus la producció de bateries a Europa, la comercialització de cotxes econòmics que sigui competitiva i assequible per al comprador europeu i no s’utilitzi aquest nou marc per prolongar artificialment tecnologies que han de ser obsoletes mentre altres països avancen a un ritme que deixi Europa a la cuneta, si no avui, demà.
En els inicis de la mecanització, Henry Ford ja va establir com a objectiu que els treballadors de la indústria poguessin ser alhora compradors dels seus productes: Europa ha d’aconseguir tenir les dues coses, potència industrial sense la qual no hi haurà una classe mitjana que sustenti un mercat interior. Com advertia fa uns dies a Brussel·les, al fòrum European Bridges organitzat per EL PERIÓDICO, Josep Maria Recasens, el president de l’associació espanyola de fabricants de cotxes i camions (Anfac), no hi ha d’haver un dilema entre competitivitat i sostenibilitat, sinó que han de ser dos imperatius simultanis i compatibles. Així doncs, la reducció del sostre d’emissions dels nous automòbils el 2035 (que ara passaria del 100% al 90% respecte al 2021) no hauria de ser un retrocés real en termes ambientals. Teòricament, aquest 10% que dona marge a un manteniment residual dels motors de combustió hauria de ser compensat (en criteris ambientals i també de competitivitat) per un estalvi equivalent en altres passos de la cadena, com l’ús d’acer elaborat amb tecnologies baixes en emissions a Europa, davant l’acer barat amb menys controls ambientals del mercat internacional. El més important són les finalitats i no els mitjans: que aquests mecanismes de compensació no siguin malabars comptables per no complir uns objectius finals que, aquests sí, no haurien de ser negociables.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
