La inapel·lable victòria del candidat ultraconservador José Antonio Kast, que serà el nou president de Xile després de derrotar la comunista Jeanette Jara, obre un cicle nou en la política xilena, i revela importants ensenyaments per a l’Amèrica Llatina i fins i tot per a altres països. Per a Xile, significa el final de quatre anys del govern esquerrà de Gabriel Boric, que va arribar al poder després de l’esclat social del 2019 i amb un programa de profundes reformes econòmiques i socials. Per a la resta de l’Amèrica Llatina, la victòria de Kast confirma una tendència que té en el president argentí Javier Milei el seu principal exponent i que també ha portat al poder forces dretanes radicals al Brasil (fins al 2023), l’Equador i el Salvador. Amb l’arribada al poder de Kast, Xile apareix al mapa com una carta de la política radical preconitzada pel president dels Estats Units. No obstant, convé esperar als fets per emetre un judici definitiu. És cert que Kast és fill d’un antic militar nazi, procedeix d’un partit pinochetista i manté estretes relacions amb Donald Trump, Milei, Jair Bolsonaro i Georgia Meloni. Però també ho és que ha portat a terme una segona volta relativament moderada i que les seves primeres paraules, després de la victòria, també ho han sigut.
L’ampli resultat obtingut indica que Kast ha sabut aconseguir els vots de la dreta tradicional i de sectors populars sensibles a les seves apel·lacions a la seguretat, i que han patit les conseqüències d’un cert retrocés econòmic. Això l’hauria de portar a governar per a una àmplia majoria de xilens que no necessàriament s’identifiquen amb les polítiques llibertàries i ultraconservadores.
És interessant comprovar que les seves cartes electorals són les mateixes que les dretes més extremes agiten per arribar al poder arreu del món. Ha sabut explotar la sensació d’inseguretat, en un país que té índexs de violència moltes més baixos que la majoria dels seus veïns. Ha fet de la immigració una de les seves principals banderes, acollint-se a la política de Boric i del seu antecessor, el conservador Salvador Piñera, que van obrir les portes de Xile a centenars de milers d’emigrants procedents la majoria de Veneçuela. També ha explotat la mateixa batalla cultural amb què l’extrema dreta guanya vots arreu del món i que ja va suposar una primera derrota per a l’esquerra quan Boric va intentar fer aprovar en referèndum una de les constitucions més avançades de l’Amèrica Llatina i va perdre.
Per a Espanya, les relacions amb Xile són massa importants per repetir el conflicte amb l’Argentina de Milei que ha mantingut en stand by les relacions entre els dos països. En aquest sentit, les primeres manifestacions de l’Executiu espanyol són positives en la mesura que suggereixen la necessitat d’un diàleg constructiu amb el nou executiu xilè. Esperem que José Antonio Kast tingui un comportament menys atrabiliari que el del seu col·lega argentí i que això faciliti el manteniment de bones relacions entre dos països que tenen molt en comú, més enllà de les profundes diferències ideològiques que el nou president xilè tingui amb el Govern espanyol.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
