Trump, camí de la col·lisió contra la UE

Per contra, més enllà de les puntuals declaracions del president del Consell Europeu, António Costa, en què rebutja el que entén com a inacceptable ingerència en els assumptes interns de la Unió, l’actitud general continua sent la submissió i l’apaivagament d’un president nord-americà que es mostra obertament disposat a provocar el desmantellament de la, d’altra banda, imperfecta Unió Europea. Una postura que, com era previsible, no ha servit per evitar que ara Trump apunti encara de manera més clara contra un grup de països als quals prefereix veure fragmentats, i alhora calculi que d’aquesta manera els podrà fer anar al seu aire en la mesura que, per separat, cap d’ells podrà resistir la pressió de qui encara és la primera potència econòmica, militar, tecnològica, cultural i energètica del planeta.

El que es pot esperar, en conseqüència, és que es dediqui no només a inspirar sinó també a finançar els emergents grups ultranacionalistes –és a dir, antieuropeistes– que pul·lulen en el si de la Unió, confiant que li serveixin com a ariets per destruir un projecte d’unió política que, desgraciadament, no viu el seu millor moment. Trump compta, a més, amb governants nacionals (serveixin Viktor Orbán o Giorgia Meloni com a mostres més visibles) que creuen que, en termes bilaterals, es poden veure beneficiats per una relació preferencial amb Washington, sense voler entendre que avui en aquesta privilegiada part del planeta cap dels Vint-i-set té la més petita oportunitat de sortir-hi guanyant en solitari.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Una segona derivada d’aquest propòsit antieuropeista apunta a Rússia. En el context de la guerra d’Ucraïna resulta cada vegada més visible l’interès de Washington per atraure Moscou a la seva òrbita, amb la intenció indissimulada d’allunyar-lo de Pequín i així poder fer front en més bones condicions a la pretensió de la Xina de substituir els Estats Units com a líder planetari. En aquesta línia, que inclou la perspectiva de fer negocis molt profitosos per al clan familiar del mateix Trump, va prenent forma l’entesa entre l’inquilí de la Casa Blanca i Vladímir Putin no només per forçar Ucraïna a la capitulació, sinó també per posar en marxa un nou esquema de relacions bilaterals que, entre altres coses, comporti un repartiment de zones d’influència al continent europeu.

Donant per descomptat que perdre la UE com a principal aliat i soci és un error de caràcter estratègic per als Estats Units, encara queda per veure com reaccionaran els països membres de la UE. En el paper hi figura des de fa temps l’aspiració d’aconseguir l’autonomia estratègica, dotant-se de tots els mitjans necessaris per defensar els mateixos interessos, sense haver de subordinar-se ni dependre d’un actor extern. La crua realitat demostra que encara estem lluny d’arribar a aquest objectiu, per molt que la guerra a Ucraïna hagi propiciat decisions comunes que semblaven impensables no fa pas gaire temps. Una opció a partir d’aquí és intensificar el "campi qui pugui" llançant-se encara més en mans de Washington, cosa que representa acceptar sine die la subordinació als dictats trumpistes. L’altra és apostar decididament per una acceleració del procés d’integració, tant en termes econòmics com polítics (incloent-hi, òbviament, el capítol de seguretat i defensa). S’admeten apostes.