Aclarint conceptes

Així passa, per exemple, amb el desencadenament de l’atac d’Israel i dels Estats Units. Els seus promotors el presenten com una resposta a una amenaça imminent, quan en realitat es tracta d’una clara violació del dret internacional, ja que no s’ajusta al supòsit de legítima defensa ni compta amb un mandat explícit del Consell de Seguretat de l’ONU. I l’intent de fer-ho passar per un atac preventiu –com ja va intentar infructuosament George W. Bush quan va envair l’Iraq en 2003– tampoc resulta vàlid. Siguem clars, l’agressió no s’ha produït per percebre a l’Iran forta i amenaçadora, sinó, al contrari, per veure’l feble i vulnerable. La pretensió de Netanyahu, seguit per Trump, és fer caure el règim en el seu pla per redibuixar el mapa regional al seu gust, amb Israel com a actor dominant.

De la mateixa manera, les "operacions defensives avançades" que, aprofitant l’enrenou, Israel està efectuant al Líban són un altre intent més de confondre. Des de novembre del 2024, Israel viola diàriament l’acord d’alto el foc establert amb Hezbollah i, no obstant, obviant aquesta tràgica realitat, ara pretén presentar-se com agredit després del llançament (per primera vegada) aquesta setmana d’uns coets per part de la milícia libanesa. Això li serveix, aparentant ser un escrupolós complidor de l’esmentat acord, per llançar una ofensiva terrestre i aèria en tota regla, amb la qual pretén rematar la tasca d’eliminar un dels peons regionals de l’Iran, en un obert menyspreu al dret internacional, castigant milers de civils a abandonar les seves llars i agreujant la destrucció d’un país arruïnat.

Notícies relacionades

Trump presenta l’"aliança militar" amb 17 països de l’Amèrica Llatina

La Unió Europea endureix la llei de violència digital contra les dones

Defensar aquesta interpretació de la llei internacional i no deixar-se portar per simpaties o antipaties amb prejudicis permet qualificar les accions de Netanyahu i Trump com a innegables agressions. I això de cap manera significa alinear-se amb un règim tan corrupte, ineficient i repressor com el de Teheran –que també ha de ser condemnat per atacar diversos països del Golf, Turquia i Xipre-, o combregar amb una milícia libanesa que en innombrables ocasions ha fet servir la violència contra la població libanesa i la israeliana.

Vist així, i arran de la decisió encertada d’Espanya d’enviar una fragata al Mediterrani oriental (un gest amb més rellevància política que militar), recolzar un membre de la UE (Xipre) o un aliat de l’OTAN (Turquia) atacats sense provocació prèvia no és apuntar-se a una guerra il·legal, sinó actuar com ho ha de fer un aliat fiable.