Editorial
Desgast institucional
La Fiscalia ha vist ressentida la seva credibilitat i el Suprem s’ha desgastat per una decisió dividida
La sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació per revelació de secrets –ell o algú del seu entorn amb el seu coneixement– es recolza en una premissa clara: la divulgació de dades reservades s’hauria produït a través de dues actuacions vinculades entre si. D’una banda, la filtració a un mitjà de comunicació d’un correu electrònic confidencial; d’una altra, la posterior nota de premsa de la Fiscalia General de l’Estat. Per a la majoria de la Sala, totes dues formen una "unitat d’acció" incompatible amb el deure reforçat de reserva que exigeix el càrrec. Des del punt de vista jurídic, la sentència remarca que aquest deure de confidencialitat no s’atenua perquè la informació circulés ja en l’àmbit periodístic ni per la necessitat de desmentir una versió falsa. El Suprem considera que tant la filtració del correu de l’advocat d’Alberto González Amador com la nota de premsa que el va confirmar van vulnerar el dret de defensa i la presumpció d’innocència.
La Sala admet que no existeix una prova directa que García Ortiz entregués el correu als mitjans, però sosté la condemna sobre un conjunt d’indicis que considera coherents: l’accés restringit al document, la urgència a recollir els correus, la seqüència de comunicacions amb un periodista, les advertències internes desateses sobre el seu caràcter reservat i l’esborrament integral dels dispositius del fiscal general després de l’obertura de la causa. Per a la majoria, aquest últim element no es pot explicar com una simple rutina de seguretat, sinó com una conducta defensiva amb rellevància penal. No obstant, dues magistrades, Ana Ferrer i Susana Polo, hi discrepen de manera substancial. En el seu vot particular afirmen que els indicis que s’han tingut en compte no permeten atribuir la filtració sense dubtes raonables i que la nota de premsa no té rellevància penal, a l’inscriure’s en una reacció institucional davant una informació falsa. Al seu parer, traslladar una actuació qüestionable de l’àmbit institucional a l’àmbit penal desdibuixa el principi d’intervenció mínima.
La transcendència d’aquesta sentència es veu amplificada per l’atipicitat del cas. No és habitual que un fiscal general sigui condemnat per la gestió d’una crisi informativa, i menys encara en un context de confrontació política tan intens. Un marc que ha propiciat una lectura partidista tant de l’actuació de la Fiscalia com de la resposta d’un Tribunal Suprem, amb un impacte institucional evident. La Fiscalia ha vist ressentida la seva credibilitat, el Suprem s’ha vist desgastat per dictar una sentència dividida i recolzada en una construcció indiciària controvertida i el sistema en el seu conjunt ha perdut quan resolucions d’aquest calibre s’han interpretat com a victòries o derrotes entre blocs.
Per això, i més enllà de la responsabilitat individual que depura la sentència, tot l’episodi ha posat en relleu l’efecte corrosiu que la polarització política i l’exposició mediàtica permanent exerceixen sobre les institucions, i com la lògica de confrontació acaba erosionant l’espai de neutralitat que s’hauria de preservar tant sí com no com a garantia bàsica de l’Estat de dret.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
