La probabilitat d’una denúncia falsa
La probabilitat de patir una denúncia falsa per violència de gènere és tan baixa (0,001%) que, abans que passi, és estadísticament més probable que et toqui un premi de la Loteria de Nadal, que tinguis un accident de trànsit o un de domèstic, que pateixis frau digital o que tinguis un infart o un càncer al llarg de la teva vida. És més, perquè siguis víctima d’això abans, sí o sí, has hagut de ser denunciat. Les xifres parlen per si soles, però la por de la denúncia falsa ocupa un espai desproporcionat en la conversa pública.
No parlem d’un problema massiu. No obstant, en xarxes i en tertúlies, la percepció va per una altra banda. Perquè aquest negacionisme, al qual no li valen les xifres oficials, per prosperar en el seu negoci s’ha de basar no en fets, sinó en suposicions. I sorprèn el seu silenci sobre altres realitats esmentades pel Consell General del Poder Judicial, com les denúncies creuades.
Sorprèn que els de la bandera de la denúncia falsa no facin ni una sola referència a altres xifres d’aquesta setmana, les de la Macroenquesta de Violència sobre la Dona, del Ministeri d’Igualtat. Si les denúncies falses són un 0,0084% del 2009 al 2023, i amb aquest percentatge munten tot aquest tinglado, ¿què farien si fossin dones i tinguessin un 60% de probabilitats de patir violència psicològica, un 40% de violència digital o un 24% de violència física? Dit d’una altra manera, per exemple, el nombre de dones afectades per violència psicològica és 704.667 vegades més gran que el nombre d’homes afectats per denúncia falsa. O mentre que totes les dones assassinades podrien ocupar set avions Airbus 320, al nombre d’homes acusats de denúncia falsa en tindrien prou amb un.
És només visualitzar i dimensionar un problema amb dades per no crear onades de pànic. Quan les que hauríem de clamar al cel amb les xifres de violència som les dones que, en canvi, estenem la mà per avançar. El cas és que aquests dies entres als fòrums de la manosfera i descobreixes que això de la denúncia falsa és selectiu. Llegim uns relats tan horrorosos i repugnants com el cas de Salazar amb el PSOE i, de sobte, en aquests fòrums desapareix la idea de la denúncia falsa. Una demostració més de la càrrega ideològica d’aquest moviment.
Reconèixer aquesta desproporció no resta gravetat a les denúncies falses quan passen. Reconèixer la freqüència real que tenen no es pot utilitzar per qüestionar un sistema que protegeix víctimes reals, l’existència de les quals sí que és massiva i documentada.
Això sí. Aquesta anàlisi desproporcionada no sorgeix per casualitat. S’alimenta perquè resulta útil: converteix un fenomen reduït, que existeix en qualsevol delicte a què ningú presta atenció, en una arma política i cultural. Es repeteix fins que sembli veritat, tot i que les dades diguin el contrari. Però les polítiques públiques no es poden construir en funció de temors inflats, sinó de realitats contrastables. Si no assumim això, acabem protegint fantasmes mentre deixem desateses les víctimes reals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
