Violència masclista
Dona contra dona
María Palacios, dona d’Alessandro Lecquio, en portada de la revista Hola. Passa després de l’acomiadament del comte de Mediaset, després d’una entrevista a Antonia Dell’Atte a El País. Palacios indica que ella ni és víctima ni còmplice i, per descomptat, assenyala Dell’Atte. No s’esmenta en el text el que la justícia ja va pronunciar, ni les proves presentades o ni es pregunta sobre aquella declaració de Lecquio fa anys en un programa de televisió. La revista va tancar els comentaris a les xarxes. Abans diversos missatges assenyalaven que era una portada revictimitzadora, en plena setmana del 25-N. Jo pensava en Dell’Atte i en tantes víctimes que portades com aquestes els parteixen en dos. Els casos mediàtics serveixen d’exemple i d’opinió pública, i no sempre per a bé, sinó per deixar l’ombra de la negació o la sospita.
Ara deixem aquest cas, ja que no és la primera vegada que la premsa ens ofereix el duel "dona contra dona". Ho veiem també en política, amb aquests enfrontaments de dones representants de Vox contra feministes. Recordem altres casos mediàtics calcats a aquests, i cadascú fins i tot deu haver viscut una cosa molt semblant en la seva vida i sota noms anònims.
Enfrontar dones s’anomena patriarcat i és la seva estratègia preferida. ¿Per què? Perquè mentre el focus es posa sobre elles, el focus no està en ells, als quals ni se’ls espera. A més a més, una d’elles fa sempre un contorsionisme reputacional, ja que aquesta dona entrega o sacrifica la seva imatge per defensar l’home, tot i que ella acabi quedant pitjor.
D’altra banda, caldrà recordar que hi ha homes reincidents i no reincidents. També que en alguns casos hi ha proves. I en d’altres caldrà recordar que, si no acaben en casos condemnatoris, no impliquen denúncia falsa, sinó que els fets prescriuen o no hi ha prou proves perquè els fets passen en la intimitat. Per això el testimoni d’una dona no invalida el de cap altra, perquè els contextos són diferents. L’esquema de dona contra dona és desequilibrat, ja que no totes han viscut les mateixes experiències.
Però es repeteix i es repeteix sempre el mateix: el joc de posar-les en duel a ulls del món. És rendible, dona diners i a qui no ha de posar la cara, el delata. Quan el patriarcat es va originar va quedar una cosa clara. Sobre la dona que no acceptés les normes, els codis legitimaven la violència. Sobre la dona que responia com el patriarcat volia, hi havia premi. I allò es va fer normalitat en el pensament social. Per sobreviure en un món i en un entorn hostil, des de l’antiga Grècia o Roma, desenes de dones assenyalaven exparelles amb permís o amb les indicacions dels seus marits. Tot per continuar mantenint el seu ordre, el seu estatus i el seu reconeixement.
Som al 2025, però això no és més que l’herència d’anys i anys d’una estructura mil·lenària. Però per molt que ja ens posin en portades dones per dividir, enfrontar, silenciar o distreure; nosaltres no oblidem l’origen, la responsabilitat i el poder.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
