Judici històric
El problema va ser el pujolisme
El president de la Generalitat Jordi Pujol posa con su esposa Marta Ferrusola y sus siete hijos: Mireia, Oriol (ojos cerrados), Marta, Josep (camisa azul), Oleguer (el mas pequeño), Jordi (con corbata) y Pere, en 1986. /
Deixem per un moment de costat l’estampa ja llegendària del president Pujol escoltant per videoconferència aquesta espècie de judici final a la seva figura, obra i llegat. Deixem-lo allà assegut, un quadre tan poderós que als seus 95 anys té ja un aire bíblic que el transcendeix, com si fos una espècie de cos mitològic que sintetitza tot el bo i el dolent que ens ha passat a l’últim segle. Anem, doncs, al que hi ha al seu voltant. Amagada darrere del tòtem hi ha la seva família biològica, però ja sense l’aura ni la protecció del summe pontífex. Se’ls veu despullats i desprotegits, tots metàfora d’un temps passat en què el tràfic d’influències a Catalunya es vestia d’ascensor social. Per molt que ho pretenguin i passi el que passi en el judici, ja ningú els pot veure com a víctimes.
Després hi ha la seva antiga cort pretoriana, devastada per la corrupció, alguns a la presó, d’altres ni tan sols va fer falta. Exemples d’una època en què els favors es repartien en els millors restaurants, van representar el somni d’una burgesia decadent que entre gambes de vellut juraven el seu triomf de classe i el seu ancestral odi a l’esquerra. Finalment, venen els seus hereus polítics, convertits en l’última excrescència del pujolisme. Perquè a Pujol li va disparar l’Estat quan el seu cap era la més preuat per escapçar el procés, però el van enterrar els seus. Qui li va treure el títol d’honorable no va ser Espanya, sinó Artur Mas, i qui es va carregar el seu partit en un cap de setmana no va ser un contuberni espanyolista, sinó el seu propi exèrcit de fidels que van córrer a enterrar-lo viu amb la cua entre les cames quan encara era possible la seva salvació moral. Per això no és cap casualitat que aquella fabulosa maquinària de poder, d’influència i de construcció nacional que va ser Convergència s’hagi anat degradant fins a aquesta última versió de Junts, un simulacre de partit ja sense poder ni influència i al qual només li queda la seva capacitat innata per gesticular.
El mateix dia que l’efígie de Pujol omplia la pantalla del seu històric judici, l’antiga Convergència votava al Congrés amb el PP i Vox per poder arrencar un minut del telenotícies. La filial del partit que va aconseguir sintetitzar els complexos i també els somnis d’aquella entitat que vam conèixer com a burgesia catalana és ara un artefacte a la deriva que no sap si fuig de Sílvia Orriols o vol abraçar-s’hi. Aquell partit que es va concebre per governar i només per governar ha acabat devorat pels deliris que va fabricar artificialment durant el procés. Ara veu com el seu fill bastard anomenat Aliança Catalana torna de matinada per aniquilar-lo, com una pel·lícula de terror que no només el tenalla a ell, sinó a tota la societat catalana. Per això cal vigilar a focalitzar massa en la irresistible estampa de Pujol en aquest judici que arriba ja en el temps de descompte, quan la seva figura ja viu fora del temps. Per molt gran que fos la decepció moral amb la deixa de l’avi Florenci i per molt que la seva imatge eclipsi totes les altres coses, és bo recordar que l’autèntic naufragi no ha sigut de Pujol, sinó de tot el pujolisme. No, no va ser Espanya: van ser els seus.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
