Editorial
Barcelona, amb pressupostos
Els ens locals poden gestionar els comptes anuals sense ser captius dels bloquejos polítics
L’Ajuntament de Barcelona tindrà pressupostos per a l’any 2026 el 29 de desembre, i seran efectius des de l’1 de gener del 2026. Una cosa que hauria de ser normal però que en el cas dels Pressupostos Generals de l’Estat i de les comunitats autònomes en què l’Executiu no disposa d’una majoria confortable resulta excepcional, en un clima en què la polarització passa per davant de la gestió dels interessos dels ciutadans. El ple municipal no aprovarà els comptes presentats pel govern en minoria de Jaume Collboni, amb aportacions del grup municipal d’ERC (amb el que sumaven 15 vots), a causa que les negociacions amb els Comuns, necessàries per aconseguir una majoria suficient, no han arribat a bon port dins del límit de temps marcat per arribar a la meta temporal fixada des del govern municipal. No obstant, després de perdre una moció de confiança vinculada a l’aprovació dels comptes, una vegada passat el període d’un mes en què l’oposició no proposarà un candidat alternatiu, els comptes seran ferms d’una manera automàtica.
Aquesta és una provisió de la llei de règim electoral general que permet als ajuntaments, que no es poden dissoldre i convocar eleccions anticipades, evitar-se que un consistori sense majoria clara ni alternativa viable entri en un procés de paràlisi; un ressort que sens dubte beneficia a la gestió municipal. També en va fer ús Ada Colau, i Collboni sumarà fins ara dos pressupostos aprovats per aquesta via (2024 i 2026, el màxim legal en una legislatura) més, de moment, una pròrroga, la del 2025. Els Comuns han retret al PSC "les presses" per tancar un acord i van reclamar ajornar el calendari per esgotar les negociacions. Que es consideri precipitat intentar començar l’any amb pressupostos en vigor dona la mesura de fins a quin punt s’ha naturalitzat la permanent situació de bloqueig i inestabilitat en la política espanyola. L’aprovació dels pressupostos acaba sent un instrument de què es disposa en funció del cost o benefici polític que es dedueix de facilitar la governació, no d’assumir que arribar a acords que facilitin un marc clar a l’administració dels serveis públics suposa un benefici per si mateix que hauria de ser possible des de l’obertura de tots els implicats a transaccions raonables.
Les línies vermelles que han impedit l’acord tripartit han sigut la reactivació de la política d’eixos verds (que només seria possible si des dels Comuns s’assumís que no es poden repetir entrebancades legals com les de la tramitació de Consell de Cent), la prohibició immediata de compres especulatives d’habitatge (una mesura d’imprecisa definició i que de portar-se a terme en la interpretació de màxims dels seus promotors fa inviable l’existència d’un mercat de lloguer privat) i posar fi a la promoció turística de la ciutat des de l’Ajuntament (quan el necessari avui és reorientar de forma responsable el sector). L’acord encara és possible (per al 2026, o per al 2027, quan l’alternativa només serà acord o pròrroga), com ho demostra que el pressupost presentat hagi inclòs aportacions compartides pel PSC y ERC (com un augment del 33% de les inversions per augmentar el parc d’habitatge protegit, la prolongació del tramvia o accions contra el sensellarisme) i que ho podrien ser també per un tercer soci. Però entre el bloqueig condicionat per plantejaments davant els quals no hi pot haver un consens ampli i la posada en pràctica del possible, no és una mala notícia que s’hagi optat per la segona opció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
