Economia de plataforma

Aquest creixement exponencial ha anat de la mà del desenvolupament d’una indústria generadora de volums ingents de riquesa –1,4 bilions de dòlars entre el gener i el setembre d’aquest any– i oportunitats professionals –a Barcelona, per exemple, suposa un 10% dels llocs de feina–; però que també és causant d’allò que en diem, eufemísticament, externalitats.

Amb el tombant de segle, s’ha afegit a l’equació una nova revolució, la digital, i la irrupció del model econòmic de plataforma, sota el concepte inicial d’economia col•laborativa, amb un creixement tan accelerat que ha deixat enrere la capacitat reguladora del sector públic. L’economia de plataforma s’ha estès sota l’únic paraigua del mercat lliure, deixant clar de nou l’enorme diferència entre la velocitat de la tecnologia i els seus efectes en la societat i la regulació legal i fiscal de l’Administració.

La disrupció tecnològica, com passa sovint amb el desplegament d’una innovació, ha posat un enorme poder en mans de grans companyies. Aquest èxit ha de comportar necessàriament una gran exigència i responsabilitat. En sectors com el de l’allotjament turístic, en què el prestatari final del servei sí que té propietat i control sobre el recurs que comercialitza, el seu caràcter col•laboratiu es desdibuixa: els amfitrions d’Airbnb no col•laboren amb els convidats, sinó que els cobren un lloguer. El gruix d’aquestes rendes les obtenen multipropietaris, no llogaters o hipotecats de primeres residències. És cert que el problema de l’habitatge no és responsabilitat exclusiva dels pisos turístics, però la seva proliferació sense control no ajuda.

En pocs anys, totes les grans ciutats del món han vist com una part del seu parc d’habitatge es desplaçava cap aquest ús econòmic; i en totes s’ha fet evident la urgència d’establir límits i regulacions. Barcelona n’ha estat una referència pionera, amb l’elaboració d’un instrument positiu com el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), amb mesures decidides per combatre l’oferta il•legal i amb la cerca d’aliances amb d’altres destinacions urbanes com Amsterdam, Venècia o Nova York, per reclamar marcs normatius supralocals i supraestatals que regulin aquest sector.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però no és suficient. A Barcelona, l’habitatge és un bé escàs i el seu ús prioritari ha de ser residencial. L’aprovació del decret de la Generalitat per regular els pisos turístics és una bona notícia per a la ciutat, perquè dota els ajuntaments d’instruments per reduir l’ús econòmic de l’habitatge, posant fi també al règim de perpetuïtat de les llicències.

Barcelona no vol eliminar els habitatges turístics, són una opció de pernoctació necessària per a les persones que resideixen temporalment a la ciutat, bé per fer turisme, com per assistir a congressos o fer estades professionals. Volem obrir un diàleg amb el sector, que és important per a l’economia de la ciutat, però ens cal fer-ho des d’una regulació clara i amb la certesa que avui ja no n’hi ha prou de limitar aquesta oferta, sinó que cal reduir-la per disposar d’aquests pisos per al mercat residencial. Necessitem disminuir la proliferació d’habitatges turístics en zones tensionades, i volem enviar un missatge clar als nous multipropietaris que, aprofitant les diferents velocitats entre les economies de plataforma i la regulació local, planegen invertir en aquest sector: les llicències que estipula el nou decret ens permetran tenir més control sobre els pisos turístics, i la fiscalitat serà també un instrument per desincentivar la seva proliferació.