‘L’escopeta nacional’

La trama mostra com la defensa d’interessos particulars és el combustible de moltes interaccions i com la frontera entre l’ètica i la conveniència es desdibuixa quan apareix una oportunitat. En aquest entramat de silencis i complicitats –que inclou des del municipi petit fins a la cúspide de l’Administració–, corruptors i corruptes conviuen amb naturalitat, com si formessin part del paisatge.

Mentre la responsabilitat col·lectiva s’evaporava entre gestos còmplices i mirades evasives, uns eludien preguntes incòmodes i d’altres es refugiaven en l’opacitat, i la corrupció s’integrava en la rutina institucional gairebé sense resistència. Les pràctiques d’influència i favor, arrelades en la nostra tradició política, han impregnat també l’àmbit social i han reforçat una cultura que normalitza l’inacceptable.

Exemplaritat

La corrupció –sistèmica, persistent, quotidiana– ho contamina tot: el sistema educatiu, la justícia, l’acció de Govern, la contractació i l’accés a l’ocupació. Ho fa en silenci, mentre la cultura de discreció i "confiança interior" substitueix el control institucional. ¿De debò queda a Espanya algú que cregui que un secretari general o un president desconeixien el que passava al seu voltant?

Cal desterrar la idea còmoda que "ja parlaran els tribunals". No: és el temps de les responsabilitats polítiques. La clau és l’exemplaritat, perquè sense ella no existeix l’exercici legítim de la funció pública. Aquesta carcassa de silencis va consolidar un sistema en el qual ningú preguntava i ningú volia saber. La corrupció es va integrar en el paisatge, acceptada com un fet inevitable, però mai explorada en les seves causes. No serveix demanar a la ciutadania una mena de perdó guaridor que esborra el pecat. En política no hi ha indulgències: senzillament marxes.

El tema s’aborda quasi sempre amb solemnitat superficial, sense descendir a les arrels ni a les connexions que la sostenen. Els mitjans centren la mirada en els corruptes –polítics i càrrecs públics– i releguen els corruptors, que indueixen aquestes pràctiques. Aquesta mirada parcial genera un efecte d’acostumament social, alimenta resignació moral i reforça la idea d’inevitabilitat.

Tampoc val refugiar-se en el "no se sabia res". No obstant, la societat sembla que s’habitua als tripijocs del poder.

Mentre els titulars se succeeixen i l’opinió pública oscil·la entre l’escepticisme i la indiferència, la trama de favors es continua teixint en els despatxos. L’arrel del problema segueix: el corruptor actua com un deus ex machina inesgotable amb el qual, sembla, estem condemnats a conviure.

¿Si no hi hagués corruptors, hi hauria corruptes? Sempre hi haurà qui utilitzi el seu poder per enriquir-se, però el rebuig social sol recaure només sobre el corromput. La societat es pregunta què va fallar o què està fallant. I llavors sorgeixen les preguntes concretes.

Notícies relacionades

Laporta entra en la història del Barça

Indulgència davant la corrupció

La resposta passa per individualitzar els que han girat l’esquena a la llei i exigir l’acatament d’un marc jurídic que ja és prou estricte: enjudiciar i empresonar els empresaris corruptors i inhabilitar els polítics i els funcionaris corruptes. Només unes institucions fortes i vigilants poden frenar una deriva que amenaça la credibilitat de l’Estat. El que no és previsible és que continuem obviant l’import, el corruptor i les circumstàncies del corromput. És un problema de cultura democràtica, a favor del servei públic. Acabar amb els corruptors és de primer de diner negre.

Mig segle després, corruptors i corruptes segueixen movent-se amb idèntica facilitat. Berlanga no va filmar una sàtira: va filmar un diagnòstic del seu temps. I el seu cine, més que com a paròdia, funciona avui com un retrat clínic de la nostra societat.