Veneçuela, assaig general

A la matinada de Caracas, la detenció dels Maduro va ser una operació de precisió: coreografia cronometrada, resistència mínima i resultats immediats. Tot sembla apuntar a una combinació de traïció interna, complacència externa i fallades d’intel·ligència. No hi va haver èpica. Tampoc sorpresa significativa.

Tot i que Trump té una acreditada capacitat per desconcertar i es distingeix pel seu maneig de la incertesa, l’enginyeria de l’operació va revelar solidesa estructural en la forma i neguit en el fons.

No va ser guerra ni invasió. Tampoc un intent de restaurar la democràcia. La legalitat internacional –vulnerada en el substancial– es va esquivar en el formal: acció policial sota ordre judicial, law enforcement contra un infractor internacional, evitant un desplegament militar prolongat en territori veneçolà.

No va existir comunicació prèvia amb el Capitoli. Es va invocar la justícia per a una acció amb conseqüències globals i la força va quedar situada per sobre del dret. No es tracta sol d’un trencament estricte del dret internacional, sinó d’una mica més greu: la seva degradació pràctica.

La neutralització immediata de la seguretat de Maduro –inclosos efectius cubans, les anomenades "vespes negres"– va deixar al descobert la relació estratègica entre l’Havana i Caracas, assentada en seguretat, intel·ligència, energia i supervivència política. Alhora, va evidenciar la voluntat de Washington de judicialitzar el procés i tancar-lo sense obrir un front intern immanejable.

Absència de conflicte

Per ara, es desconeix el nombre exacte de víctimes. Els bombardejos nocturns sobre bases militars van trobar escassa resistència, tot i que encara no hi ha informació total sobre els danys ocasionats.

L’absència de guerra després de l’"extracció" és la dada més incòmoda i, alhora, el més eloqüent. No hi va haver conflicte obert ni col·lapse polític. Va ser una altra cosa: intel·ligència, control del relat i domini del temps polític.

Les decisions inicials van demostrar que no era el final del règim chavista –marcat per execucions extrajudicials, tortures i crims de lesa humanitat– sinó d’un trànsit cap a una situació indefinida, amb el chavisme conservant l’ordre armat i sense espai per a una oposició democràtica efectiva. Si el chavisme hagués sigut retallat sense acord, la violència hauria sigut immediata. L’absència d’intimidació resulta difícil d’explicar i suggereix complicitats dins del poder. Sorgeixen preguntes inevitables: qui va entregar Maduro i què es va negociar.

Més inquietant que el pacte és l’acceptació de la seva inevitabilitat, reflex d’un ordre internacional que ha deixat de simular imparcialitat. Trump va escenificar des de Palm Beach una exhibició de poder hemisfèric. Va presentar la captura com un acte de rendició de comptes judicial, però no va trigar a fer lliscar el canvi de règim, l’administració temporal i el control econòmic.

Seria ingenu pensar que no existia una planificació prèvia. Per descomptat que n’hi havia. El revelador és que ningú s’hagi molestat si més no a donar-li un vernís democràtic. Ni una menció clara a eleccions, drets humans o sobirania. Ni tan sols la cortesia de fingir respecte per la legalitat internacional. En contrast, el petroli apareix des del primer moment com a eix estratègic.

En aquest context emergeixen els Rodríguez. No com a solució, sinó com peces de trànsit. Un escamoteig funcional. El seu protagonisme pot aportar estabilitat immediata, però no té viabilitat política sostenible. L’advertència de Trump ha sigut categòrica; la resposta de Delcy, quasi teològica.

María Corina Machado encarna la legitimitat democràtica, tot i no tenir el control de la força. Aquesta paradoxa és recurrent. Trump la va desestimar, no per animadversió personal, sinó per un pragmatisme descarnat: no controla ni l’Estat ni l’Exèrcit. Malgrat això, no ha trigat a mostrar disposició per rebre-la a la Casa Blanca.

Europa ja no arbitra

Mentrestant, Europa observa, demana garanties i acompanya, però ja no arbitra. Quan el poder decideix sense demanar permís, quedar-se a la sala d’espera és una manera de desaparèixer.

El futur de Veneçuela apunta al control del petroli, una ocupació indefinida i l’obediència a Washington. Tot això planteja seriosos dubtes sobre la legitimitat i justícia d’uns mitjans i finalitats, difícilment justificables.

Notícies relacionades

L’Iran endureix la repressió contra la població

"No estic enfadada amb tu"

La captura de Maduro va ser estratègica però no suposa que hi hagi un canvi de règim. El país continua governat per l’exèrcit bolivarià, els aparells paramilitars i la policia política, ara sense cobertura legal ni respecte per l’ordre internacional.

L’assaig general està en marxa. I els seus efectes no es limitaran a Veneçuela. Continuem veient....