Un país de baixa

Durant anys hem viscut com qui habita una casa heretada: sense saber qui la va construir, sense demanar-nos quant costa mantenir-la i amb la vaga certesa que sempre hi haurà algú que pagui les goteres. L’Estat del benestar ha sigut aquesta casa. I l’absentisme, la humitat que puja per les parets.

Espanya és un dels països amb més dies de baixa laboral per treballador de tota la UE i, sobretot, el que més ha accelerat l’última dècada. Després de la pandèmia, el fenomen s’ha enfilat.

Les baixes per incapacitat temporal ja superen milions de processos a l’any i el seu cost directe per a la Seguretat Social voreja desenes de milers de milions d’euros anuals. I cal afegir-hi el cost empresarial i l’impacte sobre la productivitat.

Però la dada veritablement inquietant no és pas el volum, sinó el pendent. L’absentisme no s’ha estabilitzat; continua creixent en una economia que ja té baixa productivitat, alta temporalitat i un envelliment accelerat. Les últimes dècades s’ha anat construint, a més, un model de protecció cada vegada més ampli i menys exigent, fet que converteix cada desviació individual en un problema col·lectiu.

Un Estat del benestar sa cobreix la malaltia, no la desgana; la incapacitat, no la indiferència. Concebut per esmorteir els cops de la vida, ha multiplicat els drets però s’ha anat erosionant el principi que els feia legítims: la corresponsabilitat.

No hi ha debat social seriós sobre l’absentisme, no hi ha indignació, no hi ha alarma, no hi ha pressió política. Hi ha una barreja de comprensió automàtica, por de semblar insensible i una cultura que identifica qualsevol control amb repressió. El resultat és un de pacte de silenci. El treballador no vol semblar sospitós, el metge no vol ser policia, l’empresa no vol conflicte, l’Estat no vol pagar el preu polític.

Aquest silenci és la humitat que s’enfila per les parets. No fa soroll, no surt en els discursos, no provoca manifestacions, però va corcant l’estructura. El resultat és una paradoxa: milions d’hores de feina perdudes en un país que ja va just de recursos.

L’absentisme massiu ha deixat de ser un problema laboral per passar a ser un símptoma de degradació del contracte social. No és pas una desviació moral; és un fenomen incentivat. Quan la baixa és fàcil, el control feble, la reincorporació no té conseqüències i el sistema protegeix igual el qui compleix que aquell qui eludeix; faltar a la feina deixa de ser una infracció i passa a ser una temptació comprensible.

La pregunta no és si l’abandonament és alt o baix, sinó si l’Estat del benestar s’ha convertit en una coartada col·lectiva per a la retirada de l’esforç. Quan massa treballadors s’absenten i no sembla ningú alarmat, el problema no és a les oficines; és al cor del contracte social.

El contrast europeu és revelador. Mentre que a Alemanya l’absentisme ha entrat a l’agenda política com un problema de supervivència econòmica i es percep com un risc sistèmic, a Espanya s’ha instal·lat una cultura d’indulgència que converteix l’excepció en norma i l’abús en tabú. Allà s’entén com una cosa elemental; si massa gent deixa de produir i continuen cobrant, el sistema sencer entra en risc. No és una qüestió de severitat, sinó de sostenibilitat.

Productivitat com a prioritat

Europa s’enfronta actualment a una reordenació estratègica en què la defensa, l’energia, la indústria i la seguretat han deixat de ser capítols secundaris del pressupost. Sostenir exèrcits, tecnologia i autonomia estratègica exigeix una cosa que hem oblidat com es pronuncia sense rubor: productivitat.

En l’economia que ve, el recurs decisiu ja no és el sòl, ni l’acer, ni tan sols l’energia. És el temps de treball efectiu. Les hores realment treballades són el petroli del segle XXI. En depenen la productivitat, la recaptació, la capacitat industrial i, en última instància, la defensa. Cada jornada que no es treballa però es paga no és només un cost social. És un barril que es llença a la mar en plena escassetat.

Notícies relacionades

Illa és atès en un hospital per un incident mentre feia esport

Una quota de Netflix per a cada català

Un país que tolera que una part creixent de la seva força laboral no treballi mentre cobra renuncia, sense dir-ho, a la seva pròpia sobirania. I tot seguit es demana per què no pot finançar la seva defensa, el seu deute i el seu futur. No és generós. És irresponsable. És un Estat que mina la seva pròpia capacitat per defensar-se, innovar i resistir.

Quan el benestar es desmarca de l’esforç, deixa de ser un sistema de protecció i es converteix en una bomba de rellotgeria. I quan esclata, no distingeix entre culpables i innocents. No se’n salva ningú.