Indulgència davant la corrupció

El cas Koldo, que ha provocat la dimissió de dos exsecretaris d’Organització del PSOE, i la investigació a Almeria, que abasta a dirigents provincials del PP, mostren que els partits continuen sent incapaços de prevenir la corrupció a les seves files. En l’àmbit socialista, la causa apunta a un circuit de comissions i empreses pantalla pròxim a la direcció, un cas de corrupció vinculat a l’ús del càrrec per a finalitats particulars, tot i que amb indicis que podrien arribar fins i tot al finançament del partit.

A Almeria, s’indaga una xarxa més estructurada de cobrament de comissions il·legals amb almenys 17 d’implicats –càrrecs, familiars, funcionaris i empresaris– i contractes sota sospita des del 2016. I en els dos casos persisteix la mateixa pregunta: com van poder aquestes trames operar durant anys sense que els partits detectessin res. Aquesta absència d’alertes internes revela controls ineficaços, sense independència ni capacitat sancionadora, i massa condicionats per la lleialtat orgànica i la dependència dels líders.

S’hi suma una legislació que manté àmplies zones opaques. La llei de contractes conserva esquerdes –urgències, modificats, fraccionaments i subcontractes– que dificulten la detecció d’irregularitats, i la de finançament de partits manté ombres que permeten operar en els marges de la traçabilitat. A més, les empreses corruptores rares vegades afronten sancions proporcionals, de manera que el cost de pagar comissions és sota i l’incentiu per repetir-lo, alt.

El problema de fons és el del regulador regulat: són els partits els que dissenyen les lleis i els mecanismes de control que després s’han d’aplicar, des de la normativa de finançament fins a les regles de contractació o l’arquitectura dels òrgans fiscalitzadors.

Aquesta doble posició –alhora vigilants i dissenyadors del sistema de vigilància– afavoreix la cohesió interna sobre la integritat i tendeix a minimitzar les alertes per por del desgast, debilitant la capacitat real de prevenció. Més encara quan la corrupció té un cost electoral limitat: la ciutadania la considera greu, però castiga sobretot la de l’adversari i relativitza la pròpia.

Això no impedeix que la corrupció generi desafecció i alimenti opcions en els extrems, però mentre aquest equilibri es mantingui, els incentius per emprendre reformes estrictes continuaran sent escassos.

Els partits saben perfectament on són els forats del sistema i on cal atacar, ho diuen de manera reiterada les recomanacions del Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (Greco) –controls independents, auditories externes, transparència, més traçabilitat i sancions fermes–, però els falta voluntat i, sobretot, estímuls per aplicar-los.

Potser fins que percebin que la desafecció amenaça de carregar-se’ls.