2
Es llegeix en minuts
Un fiscal i un crim i un comte

TRIBUNAL SUPREMO

Vet aquí una setmana amb notícies que deixen sense paraules. Vet aquí, primer, la condemna del fiscal general de l’Estat, García Ortiz. Caldrà veure el fonament de la sentència, sobretot quan hi ha una divisió en el tribunal. En un estat de dret, la unanimitat hauria estat un senyal de solidesa, però després es parla de la credibilitat institucional.

Hi ha els que responen, davant els que no comparteixen la fallada, si s’està acusant de prevaricar els magistrats. A aquests caldria respondre’ls si ells acusen del mateix als dos vots particulars que ja estan anunciats. Hi ha interès en els detalls de la sentència, sobretot per saber si podem viure amb tranquil·litat en aquesta democràcia. Des del principi era clar que el fiscal havia de caure. La presó hauria sigut un escàndol però amb la inhabilitació, objectiu aconseguit.

No deixo de donar-hi voltes a quins seran els arguments considerats com a proves en un cas penal, més enllà que un dels testimonis afirmés que la validesa de la seva suposada teoria venia determinada pel fet que ja tenia els cabells blancs. Des de la notícia no he parat de rebre missatges de dones en casos de violència masclista que em pregunten: "¿Com poden condemnar aquest home (es refereixen al fiscal) si no hi ha proves quan, en el meu cas, amb informes i testimonis, el meu agressor va quedar lliure?" o "que bona seria per a nosaltres una justícia si, com amb el fiscal, condemnés amb suposicions, almenys tindríem menys por".

Sense resposta

La veritat és que una no té resposta. Com tampoc n’hi ha quan les dones demanen protecció a una justícia i temps després és assassinada. O com quan una sentència va afirmar que no hi havia violència psicològica per part de José Bretón.

Notícies relacionades

Rebo aquests missatges en la mateixa setmana del crim a Alpedrete. Una dona va ser assassinada pel seu marit amb cinquanta punyalades, es nega que sigui violència masclista tot i que així es reconegui en l’estadística, els fills donen suport al pare, i a l’assemblea de Madrid es guarda un minut de silenci sense reconèixer que es tracta de violència de gènere. Cinquanta punyalades, repeteixo. No és masclisme, diuen, però no va repartir ganivetades als seus veïns, no; només a la seva dona. Quina casualitat.

Tot això també en la setmana que vet aquí el final de la presència d’un comte a la televisió. A Alessandro Lecquio l’han acomiadat com a tertulià de Telecinco després que la seva exparella, Antonia Dell’Atte, denunciés de nou el seu cas. Ha trigat 38 anys a deixar la cadira, vivint de la tele i amb la vida solucionada. Dell’Atte recorda la seva soledat davant la maquinària mediàtica en contra. La justícia va dir que no mentia, però no hi va haver condemna. Al final, en aquests tres casos t’adones d’una cosa: fan falta còmplices i n’hi ha sota les pedres. Un dia com avui recordo una frase del magistrat Joaquim Bosch del 2013: "De vegades tinc la sensació com a jutge que les lleis són teranyines que agafen les pobres mosques i deixen passar vespes i abellots".

Temes:

Madrid Telecinco