Totes les respostes
¿És possible que algú o alguna cosa, des d’un lloc allunyat, manegi la meva vida, les nostres vides, amb un comandament a distància? D’aquí ve llavors que de vegades ens aixequem eufòrics i de vegades deprimits sense que res hagi canviat. Tot depèn del botó que premi l’amo d’aquest comandament a distància. Se m’acut això mentre faig zàping davant de la tele. "L’ull", diu sant Mateu, "és el llum del cos", i jo en tinc dos: dos llums, per tant. Amb aquests dos llums veig aquest programa de la tele o aquest altre. Elegeixo, entre diverses tonteries, la que millor combina amb el meu estat d’ànim. ¿Però de què o de qui depenen aquests estats tan nostres i que semblen tant d’un altre? ¿Qui dirigeix aquesta estranyíssima obra de teatre anomenada existència? Un dit aliè regula les nostres pujades i baixades. Decideix les nostres entrades i sortides d’escena, escriu els nostres diàlegs. Al canviar de canal, no sé si busco una distracció o un mirall. A la tarda, explico tot això a un psiquiatre a qui he començat a acudir fa poc.
–¿Aquest comandament a distància –em pregunta– no deu estar pas en la seva consciència?
–En qualsevol cas –li responc–, no tinc ni idea de com accedir-hi.
Notícies relacionadesLlavors torno a recordar la frase de sant Mateu: "L’ull és el llum del cos". M’imagino entre les ombres de la meva consciència amb un llum en forma d’ull. L’elevo com un miner a la recerca d’una veta. ¿Una veta de què? De sentit. Busco una veta de sentit. Potser és això el que busquem tots al canviar de canal: sentit. ¿Podria ser que el sentit es trobés en una de les nombroses plataformes a què es pot accedir còmodament des del sofà amb només prémer un botó?
Abandono la consulta més confós del que hi vaig entrar. A la nit, al llit, torno a les tenebres de la meva consciència amb el llum en forma d’ull i descobreixo una porta. És la mateixa que hi havia a l’antiga casa dels meus pares i que sempre estava tancada perquè donava a una habitació que no era nostra, sinó de la propietària de la casa en la qual vivíem de lloguer. Mai la vaig obrir, mai la vam obrir, tot i que potser allà, en el que era d’un altre, hi havia les respostes que ens pertanyien.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
