Rosalía
¿Religió romantitzada?
¿Lux, de Rosalía, romantitza la religió? És la pregunta que em van fer a Instagram. Abans d’entrar en detalls, recordo que la cantant ja ha explicat que el seu nou àlbum no té a veure amb una sola religió. Entre les santes o místiques que cita no hi ha només catòliques. És més politeista. A El País va explicar que li «atrau la idea de postreligió, que hi pot haver una forma més inclusiva i oberta d’entendre la fe i l’espiritualitat».
Però anem al gra. Em sembla que hi ha una confusió entre l’espiritualitat o el misticisme, que és sobre el que ha escrit Rosalía, i la religió en si. L’espiritualitat o el misticisme són més personals. Busquen una connexió directa amb allò diví, o l’univers, o la natura, sense necessitat d’intermediaris. ¿Com? A través de la meditació, la contemplació, l’art o el silenci. No hi ha regles, no hi ha una comunitat.
Un pas més seria el misticisme, quan ja hi ha una experiència directa amb el que es considera diví. I en aquest context estan les santes en les quals s’ha inspirat Rosalía.
La religió, en canvi, té un enfocament més col·lectiu i institucional. Hi ha un marc de creences, normes, rituals i fins i tot d’autoritat. Inclou cerimònies, escriptures sagrades, a més de jerarquies i comunitats en esglésies, temples o mesquites... És a dir, hi ha una doctrina que ha de ser acceptada pels seus membres. Per a la connexió amb el diví ja apareixen intermediaris, com els sacerdots. La religió busca la transmissió col·lectiva de l’experiència espiritual, però de manera organitzada. I en l’àlbum de Rosalía no hi ha res d’això.
Amb sinceritat, hi ha altres qüestions més preocupants a l’hora de ser endolcides o romantitzades. Per exemple, la vida de les tradwives. O també el rentat d’imatge de la ultradreta. Recordo que Vox no va estar gaire eufòric durant el mandat del papa Francesc. Perquè per a ells és comunisme tant el salari mínim com proclamar suport els immigrants, com demanava el Pontífex. Potser cal ser prudent amb les generalitzacions. Perquè es pot denunciar amb contundència el paper de l’Església catòlica en les dictadures, en els nadons robats, en el Patronato de Protección a la Mujer, en els casos de pederàstia i en l’Opus Dei, i alhora no ocultar i sí reconèixer les veus que, en contra tot això, són dins d’aquesta Església. Cal recordar des de monges i capellans afusellats per franquistes fins a papes com Francesc, qualificat de maçó, roig i odiat per la ultradreta. I, si no, busquin aquella investigació en les quals es demanava a les xarxes ultres treure’l del mig.
El tema no va de la religió, així, en abstracte. El tema va de l’enfocament i de l’ús d’aquesta religió per a uns interessos econòmics o socials.
Notícies relacionadesEm preocupa, més que la fe de cada persona o la recerca de l’espiritualitat de Rosalía o de qui sigui, com podem arribar a posar en el poder d’un Congrés grups en contra dels drets humans. Sobretot de les dones.
I el dubte es resol amb una altra pregunta: ¿a qui votes? Però sobre això, pel motiu que sigui, hi ha menys debat i escàndol.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
