Regularitzar, ara i en el futur

La mesura estableix com a requisits acreditar una estada prèvia a l’1 de gener del 2026, una permanència mínima de cinc mesos i l’absència d’antecedents penals. A més, introdueix un canvi rellevant respecte als esborranys inicials, a l’endurir i formalitzar l’acreditació d’aquests antecedents. Quan inicialment es contemplava la possibilitat d’una declaració responsable, el text definitiu, després de les observacions del Consell d’Estat, exigeix certificats formals o, en el seu defecte, habilita mecanismes perquè la mateixa administració els sol·liciti, amb l’objectiu de reforçar la seguretat jurídica del procés i evitar esquerdes que puguin erosionar-ne la legitimitat.

Ara bé, reconèixer la necessitat de la mesura no implica obviar-ne les debilitats. El procés s’ha dissenyat i anunciat precipitadament, amb terminis curts i amb una notable incertesa sobre els requisits efectius i la seva acreditació, cosa que ha generat inseguretat entre els potencials beneficiaris i tensions en les administracions encarregades d’executar-lo.

A més, hi ha riscos en la implementació que no s’han d’ignorar. El primer és administratiu, vinculat a la possible saturació de l’administració, malgrat els reforços anunciats. El segon és jurídic, ja que l’heterogeneïtat en l’obtenció de documentació segons el país d’origen pot generar desigualtats de facto. El tercer, de naturalesa política, és l’absència d’un consens ampli en una qüestió que s’hauria d’abordar com a política d’Estat. I aquest és, en realitat, el nucli del problema. Espanya torna a recórrer a una regularització extraordinària –la setena en democràcia– sense que existeixi un marc estable i compartit de gestió migratòria. S’actua, novament, per resoldre una bossa d’irregularitat ja existent, però sense consens i sense garantir que la situació no es reprodueixi en un futur en què hauran de continuar arribant noves aportacions demogràfiques exteriors per mantenir, com han fet fins ara, el creixement que permet mantenir l’Estat del benestar.

La qüestió de fons, per tant, no és la idoneïtat de la mesura a curt termini, sinó la necessitat d’un marc que permeti anticipar i ordenar la immigració de cara al futur. Una vegada abordada la situació actual, resulta imprescindible articular instruments estables que regulin les entrades, ajustin l’oferta de mà d’obra a les necessitats reals del mercat i les exigències de reemplaçament generacional i estableixin canals legals i previsibles, per evitar així l’acumulació progressiva de noves situacions d’irregularitat. Així, aquesta regularització hauria de ser un mecanisme excepcional emmarcat en una política migratòria més àmplia, basada en la planificació, la seguretat jurídica i en un acord polític prou ampli com per proporcionar continuïtat i que eviti la necessitat d’haver de recórrer periòdicament a solucions de caràcter extraordinari.