La desaparició
Entrada al museo del Louvre en París /
L’art que s’esfuma, com les joies del Louvre, acata en certa manera un destí. Hi ha alguna cosa en la seva naturalesa que persegueix la fuga. I no només perquè algú se l’emporti. Conseqüència de guerres, espolis, restitucions, moviments patrimonials, intercanvis, crisis de família, subhastes, transaccions, les obres desapareixen sovint sense deixar rastre, voregen la mort i temps després tornen. La història de moltes d’elles passa perquè, en un moment donat, s’ocultin, canviïn de mans, reapareguin, s’esfumin. A la seva manera, l’art neix, mor, ressuscita. Té el seu propi cicle de la vida. Homes i dones de diferents generacions, assenyalava fa uns anys el professor Federico García Serrano a Arte viajero, "utilitzen les obres d’art, les posseeixen, les compren o les venen, les col·leccionen, les exhibeixen o les amaguen, les destrueixen o les restauren".
Una de les històries més boniques de l’art de la desaparició i la reaparició artística és la d’El matrimoni Arnolfini. La pintura va jugar a néixer i morir diverses vegades, des que el 1434, a Bruges, Jan Van Eyck va realitzar el doble retrat per encàrrec del matrimoni. El següent que es va saber de l’obra va ser que el 1516 estava en mans de Diego de Guevara, cortesà dels Habsburg i col·leccionista, que podria haver tingut relació amb els Arnolfini. Aquell mateix any, Guevara va regalar a Margarita d’Àustria la pintura, que el 1530 va heretar la seva neboda, Maria d’Habsburg, que el 1556 es va traslladar a Espanya amb part dels seus béns, entre els quals l’obra de Van Eyck. Va morir el 1558 i el retrat es va integrar a la col·lecció de Felip II, al Reial Alcàsser de Madrid.
Notícies relacionadesEl 1700 va aparèixer en l’inventari reial a la mort de Carles II, encara amb els seus finestrons. El document el situava en el guardajoies de l’Alcàsser. El 1734 es va salvar de l’incendi que va assolar l’edifici, ja que l’obra apareixeria citada el 1744 en la testamentaria de Felip V. El 1794, amb Carles III al tron, el retrat es mantenia a la col·lecció de la família reial espanyola, aleshores ja al nou palau de la plaça d’Orient. El 1813 integraria el botí amb què van fugir els francesos derrotats en la batalla de Vitòria. Per alguna raó, el quadre no es va incloure en el lot que Wellington va traslladar a Anglaterra, sinó que va quedar en mans d’alguns dels seus generals. Però el 1816 la pintura va aparèixer a Londres. El coronel James Hay l’hi va regalar al rei Jordi IV per mediació de Thomas Lawrence. Penjada durant dos anys a Carlton House, l’obra va tornar en mans de Hay. El 1841, després de pagar 730 lliures esterlines al mercat de l’art, se la va quedar la National Gallery.
En el cas de la pintura, tot va canviar a partir del segle XV, amb els artistes venecians, que van començar a utilitzar la tela. Mentre l’art es va mantenir sempre a la vista, perquè decorava murs, retaules, capelles, i, en resum, era massa gran, no hi va haver mai problemes de desaparició. No es podia sostreure. Tot va canviar quan l’art es va fer portàtil i va poder viatjar. I no diguem si cap en un bolso, com les joies napoleòniques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
