Franquisme
Principis fonamentals
S’acosten dies de commemoració i de records, d’homenatges i d’oblits. Fa cinquanta anys que el dictador va morir al llit, en aquella llarga agonia fonamentada en els habituals comunicats mèdics que avançaven ineluctablement cap al decés anunciat, i fa cinquanta anys que Espanya va tornar a ser una monarquia. Ja fa dies que ho rememorem i que tornem a analitzar el que va significar aquell període cruel, basat en la ignomínia, el crim institucional, la por i la sang, la corrupció social absoluta. No hem d’oblidar un factor fonamental per entendre què va ser el franquisme, sobretot si l’expliquem a les noves generacions. Va ser la quarta pota (incorrupta) de les tres potències imperialistes i feixistes que van dur el món a la devastació de la II Guerra Mundial, amb tot el que això significa. El nazisme, el feixisme, l’afany depredador japonès, van ser vençuts i, almenys durant unes dècades, van ser foragitats del panorama internacional. No entrarem, ara i aquí, en detalls, que n’hi ha molts, però el que és absolutament cert és que la ideologia supremacista, amb tota la simbologia que l’acompanyava, va ser foragitada.
Excepte a Espanya, per descomptat. L’Estat franquista es va enquistar en el món occidental com un furóncol que, a poc a poc, va deixar de ser molest perquè així convenia en el món de compromisos de la postguerra. I va poder mantenir els símbols, la repressió, el poder, la misèria moral, fins a la mort de Franco i una mica més enllà.
Notícies relacionadesTinguem això clar. I ara anem a les memòries del rei emèrit, aquest llibre que es diu Reconciliación, del qual, gràcies a la versió francesa que ja circula, anem sabent detalls. Passaré per alt les beneiteries de Joan Carles I quan parla de les seves amants, dels "errors" que va cometre per culpa de les "debilitats d’un home": les carnals, amb Corinna, per exemple, o les econòmiques, com els diners que va rebre del rei de l’Aràbia Saudita. Tampoc no em fixo en les barrabassades gairebé humorístiques (si no fos que són un insult a la dignitat dels conciutadans): des del "sacrifici de deixar Espanya, l’expatriació forçosa" fins a definir-se com "l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei".
Em fixo en el que diu sobre Franco. "Si soc rei és gràcies a ell". Tot el castell de cartes de la Transició, tots els elogis a les bondats del pacte constitucional, cauen amb estrèpit. Va ser rei –i ho diu ell– gràcies a aquell general que el tractava "amb tendresa i amabilitat" i a qui "respectava enormement" i del qual "apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític". Aquell general, que va ser correligionari de Mussolini i de Hitler i que va ordenar i executar el terror fins poc abans de morir. "No oblidis", va dir Joan Carles I al seu fill, en el moment de la renúncia, "que heretes un sistema que jo he construït". No ho oblidem: un sistema amb uns fonaments enfangats en un cop d’estat criminal i en una llarga dictadura, sanguinària, terrorífica. Això és el que hem de transmetre als nostres fills.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
