Policies amagats

Notícies relacionades

Art, fe i universitat

Els homes forts no aplaudeixen

No sé distingir si m’està mirant perquè és impossible apreciar la seva mirada darrere d’aquells vidres tan foscos. La barbeta, lleugerament aixecada, em fa sospitar que no em mira directament als ulls sinó que ho fa més enllà de mi, però és un suposar. Molt seriós, triga uns segons a respondre’m i amb un to inesperadament amable em contesta que ho ignora, però que l’hi pregunta a un funcionari que surt en aquell moment per la porta de l’edifici. Es gira, li pregunta a un senyor d’aspecte bondadós, a la qual cosa el funcionari bonàs respon de manera inesperadament abrupta i antipàtica que no en té ni idea, deixant-nos al policia i a mi amb la paraula a la boca. L’agent es disculpa amb la sensibilitat impròpia d’algú amb un aspecte tan poc amigable.

M’acomiado d’ell pensant en les ironies que té la vida: un agent de policia que en principi per al ciutadà hauria de ser una persona de qui sentir-se protegit, m’intimida pel seu aspecte sever, un agent de l’ordre que hauria de donar-nos una imatge de proximitat, a ulls meus, un subjecte impertorbable, però que inesperadament m’atén amb una educació i una amabilitat que no té res a veure amb la seva aparença. Per contra, el funcionari amb aspecte bonàs resulta ser eixut, aspre i desagradable. En trec una lliçó ben sabuda: que no s’han de treure conclusions amb prejudicis per la imatge de les persones; i una proposta: la policia s’hauria de desposseir d’aquesta parafernàlia amenaçadora que l’allunya dels seus orígens i que a més confon el ciutadà que protegeix.