Joan Carles I contra Letícia
Joan Carles I publica llibre i està ben carregat de missatges. Sobretot per a elles, les dones de la corona. També es lamenta de com se’n va haver d’anar d’Espanya o que mai ha sigut lliure. I tot i que el llibre es titula Reconciliación, més aviat provoca el contrari. I deixa en una posició delicada el seu fill, Felip VI. Les seves memòries són també un relat masculí de poder i d’una institució on les dones mai ho han tingut fàcil. A les seves pàgines pretén edulcorar la seva biografia i minimitzar els escàndols sota el concepte d’"errors d’home". Per a ell, les infidelitats van ser només debilitats personals. S’oblida de com van comprometre, juntament amb els seus casos judicials, la imatge de la monarquia.
Però anem al gra: l’actual reina, Letizia Ortiz. Quan Joan Carles I parla d’ella, apareix el retret i paternalisme. "No va contribuir a la cohesió de les nostres relacions familiars", escriu. Assegura que el seu despatx "sempre va estar obert" per a ella, però li retreu que "mai va venir". Posa el seu fill, l’actual rei, com si fos manejat per la seva dona, ja que assegura que el va aïllar. Li retreu, també, no permetre estar a soles amb les seves netes.
Potser tant malestar sorgeix quan un ha viscut envoltat de persones complint les teves normes o expectatives, fins que algú pren el timó quan se n’anava a la deriva. I si a sobre aquesta persona és dona, menys gràcia fa. La reina Letícia passa a ser com la Yoko Ono de la família reial. No obstant això, és paradoxal. Letizia Ortiz ha fet més per mantenir i modernitzar la monarquia que ell en els seus últims anys de regnat. Quan l’emèrit era un llast, ella va tornar certa credibilitat a la Corona. I ho va fer davant dels que no li perdonaven ser una plebea i davant d’una família peculiar. El seu retret a Ortiz mostra el patró de la reina qüestionada que trenca amb una manera de fer. No la reconeix com a agent de transformació, sinó com a origen del problema. Davant seu, la reina Sofia. Ara (a bones hores) l’enalteix. Però aquesta idealització mostra que, sota la seva òptica, té premi la dona que suporta en silenci.
Sofia, que durant dècades va tolerar les humiliacions públiques pel bé de la Corona, és evocada com el model correcte, l’oposat a Letícia. Joan Carles I s’estranya que no vagi a visitar-lo.
Fins i tot després d’haver tingut el seu amant vivint al costat de casa seva. Sofia era una reina d’acompanyament, sense conflictes visibles. Lloa la dona que accepta, però critica la que mira de canviar.
Que el llibre es publiqui primer a França no és cap casualitat. Marca distància i protegeix el seu relat en un entorn menys crític, just quan la Casa del Rei celebra 50 anys de monarquia sense ell. Més que reconciliar-se, l’emèrit busca preparar el terreny per a la seva tornada a Espanya. Però la societat espanyola, i especialment les dones, ja no són les mateixes. I Letizia Ortiz ja és reina. Si l’emèrit veu en ella l’origen del distanciament, potser és perquè la monarquia que ell va forjar no sap conviure amb dones que ja no callen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
