Ofegat i màrtir
Carlos Mazón ha ascendit als altars per voluntat pròpia. Ha proclamat la seva santedat, ratificada per les màximes autoritats, ja que presumeix d’actuar "després d’haver parlat amb Sa Majestat el Rei". La menció no només avala la seva canonització, també serveix de missatge amenaçador a la jutge que pugui tenir la temptació d’acusar-lo. Es necessita molt bona voluntat per equiparar el seu discurs d’autohomenatge a una dimissió. Al llarg de vint minuts, tot just dues mencions de biaix apunten a una retirada a mitges, sens dubte forçada i revengista contra els socialistes, a qui "no els diré assassins". És a dir, els diu assassins.
Mazón va pronunciar el discurs de qui dimiteix amb una pistola apuntant-lo. Mentre Maribel Vilaplana desgranava un rosari de banalitats de sobretaula al jutjat, el seu amfitrió admetia amb prou feines el pecadet de no haver tingut "la visió política de canviar la meva agenda". Curiosament, ha reincidit en aquest error durant el seu discurs de presumpte comiat, al suprimir el 29-O del calendari i saltar directament al 30-O, per atribuir-se els miracles que justifiquen el seu ingrés al santoral.
Amb un any de retard, sant Mazón conclou que un mal dia el té qualsevol. Atès que "no va ser per càlcul polític", es proclama la víctima propiciatòria del 29-O. És la persona que més ha patit, se suposa que entre les vives, arran de "la tragèdia més gran de la història de València". El seu discurs no incloïa un propòsit de l’esmena, sinó de la venjança. El gasós "apel·lo a aquesta majoria per elegir el nou president de la Generalitat" conté la càrrega explosiva que no hi haurà acord al marge de la seva persona, perquè la perfecció que s’atribueix el converteix en providencial. Per això mentre s’escriuen aquestes línies, els que l’han obligat a tocar el dos han d’insistir que compleixi la seva promesa de mala gana. Si no fos obligat acomiadar-lo per la seva absència en la riuada amb 229 morts, amb el seu adeu indefinit n’hi hauria prou per forçar el seu desallotjament. Va tancar la seva elevació als altars amb un condescendent "ha sigut un honor". Ha sigut una vergonya, i no s’ha acabat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
