La tribuna
Fascinació per la Lluna
Voler anar al satèl·lit em sembla fantàstic i part de l’ADN que ens fa humans, però sempre que no oblidem que la prioritat és tenir cura de la Terra i dels seus habitants.
Des d’allà se’ns veu molt petits, com ha recordat un astronauta de la missió. Sagan tenia raó quan ens descrivia com un petit punt blau a la negror immensa del cosmos
Entre tantes guerres i tragèdies, aquesta setmana hem tingut la bona notícia de l’èxit de la missió Artemis II enviada per la NASA cap a la Lluna. En la mitologia grega Àrtemis tenia un pedigrí envejable, perquè era ni més ni menys que filla de Zeus i germana de Júpiter i el seu santuari a Efes era tan imponent que va ser considerat una de les set meravelles del món. Tot i que el seu punt fort era la caça, la natura i la castedat, ara es veu a la Lluna.
Aquesta missió ha anat més lluny que mai, ha vist la cara oculta del satèl·lit i ha preparat el terreny per a un allunatge el 2028 al pol sud, on hi ha aigua congelada i heli-3 per fer un reactor nuclear que produeixi l’energia necessària per construir una base habitable des de la qual es puguin llançar noves missions cap a altres llocs, sempre limitats per la nostra petitesa i la immensitat de les distàncies siderals, atès que només el viatge d’anada a Mart dura un any. I és aquí al costat, com aquell qui diu.
És increïble pensar que l’ésser humà només va començar a volar el 1903 amb els germans Wright, va construir el primer avió de reacció el 1947 i el 1969 Armstrong va posar el peu a la Lluna i va dir allò tan bonic de "one giant leap for mankind". Els qui ho vam veure en directe a les televisions en blanc i negre de l’època no ho oblidem. I tot això va passar en tan sols 66 anys, com a prova evident de l’acceleració que vam viure i que posa tantes coses cap per avall.
La Lluna va néixer esqueixada de la Terra a conseqüència de la seva brutal topada amb un altre cos celeste, cosa difícil d’imaginar, perquè la violència i les dimensions del cosmos desborden la nostra capacitat de comprensió, i sempre ha exercit una gran fascinació sobre nosaltres; Jules Verne i H. G. Wells ens hi van portar, com també van fer en època del cinema mut Georges Méliès, que en el seu curt d’animació Viatge a la Lluna, de 1902, li va clavar un coet a l’ull, i Fritz Lang, que el 1928 hi va enviar una dona, ni més ni menys que a buscar or. Jo, igual com Javier Rioyo, em quedo amb Hergé, amb Tintín, Milú, el capità Haddock i l’inefable professor Tornassol al seu coet de quadres vermells i blancs, perquè també ells van viatjar a la Lluna fa gairebé cent anys i, a diferència d’Armstrong, no hi van plantar cap bandera, perquè el seu viatge era una aventura de la humanitat i no de Bordúria o Sildàvia.
En canvi, el viatge actual forma part de la carrera espacial que disputen els Estats Units i la Xina, una vegada que Rússia, precursora amb Iuri Gagarin i la gossa Laika, ha quedat enrere i només l’Índia ha enviat un vehicle no tripulat a aquest pol sud, ara tan cobejat. Una carrera que té sentit per raons d’orgull nacional i perquè el primer que hi arribi podrà imposar les seves normes en un lloc amb molt poca legislació, i fins i tot delimitar espais d’exclusió on no deixarà que s’hi acostin els qui hi arribin després. Així es perd una gran oportunitat per convertir l’aventura espacial no pas en una pugna entre països sinó en una gesta de la humanitat, que hauria d’estar per sobre d’egos i de fronteres nacionals. Perquè des de la Lluna se’ns veu molt petits, com ha recordat un dels quatre astronautes de la missió Orion. Carl Sagan tenia raó quan ens descrivia com un petit punt blau a la negror immensa del cosmos, i per això hauríem de fer un exercici d’humilitat per enfrontar-nos amb aquesta immensitat que, potser també, ens protegeix d’altres civilitzacions més antigues i avançades perquè, com va dir Stephen Hawking amb humor negre "potser passen fam", i a ningú se li acut pensar que estem tots sols i que som l’única civilització intel·ligent en un univers amb bilions d’estrelles.
Voler anar a la Lluna em sembla fantàstic i part de l’ADN que ens fa humans, però sempre que no oblidem que la prioritat és tenir cura de la Terra i dels seus habitants. Per exemple, i per començar, Israel hauria de deixar de matar libanesos (ara els toca a ells), i Washington i Teheran consolidar la fràgil treva que ens té a tots en suspens. Per la meva banda, us confesso que envejo aquests astronautes que han arribat a estar a 406.000 quilòmetres de distància de Donald Trump.
