Prioritats nacionals

Notícies relacionades

Més soroll que nous

Tempesta de festivals

L’empatia és personal i intransferible. Però hi ha cultures que l’afavoreixen més i menys. L’individualisme, l’autosuficiència, el no ficar-te on no et demanen, són virtuts molt d’aquí. És fàcil caure en certa exasperació quan arriba gent "de fora" amb altres maneres de procedir a les quals fa mandra adaptar-se. ¿O enveja?

Un altre exemple no tan recent. Volava a Eivissa en un avió de línia low cost on a la que treuen el carretó de les begudes ja no és que no es pugui circular pel passadís, és que et talla la respiració. Una amiga que viatjava en el mateix vol va tenir un contratemps menstrual. Li urgia passar al lavabo, però l’hostessa, i remarco el detall que era dona, es va mantenir pètria: ni parlar d’aixecar-se. De res van servir les seves súpliques ni el seu evident estrès. Quan a la fi la meva amiga va aconseguir arribar a la porta del lavabo, es va trobar un tap de quatre homes fent cua. Tots pakistanesos. ¿Va ser per això que tots quatre es van apartar per cedir-li el pas sense preguntar, només per tractar-se d’una dama? Observant l’escena, em vaig preguntar quants senyors d’aquí haurien reaccionat amb aquesta cavallerositat instintiva... o instintiva humanitat. De vegades el xoc amb cultures que creiem tenir superades, que ens agrada mirar per sobre de l’espatlla, ens fan sortir els colors a la cara. De la prioritat nacional i de l’ànima.