¿A l’escola fins als 18?

L’aprovació de la LOGSE fa 35 anys va introduir l’ensenyament obligatori gratuït fins als 16, un dels avenços socials més remarcables del moment. Des d’aleshores, Espanya ha viscut una successió de lleis educatives, al vaivé dels canvis polítics, però en cap cas s’ha abordat la qüestió d’allargar el període en què els joves es mantenen a les aules: el problema encara pendent de solucionar ha sigut més aviat com retenir i oferir sortides adequades als escolars que desconnecten de l’escola entre els 13 i 16 anys. Entre els defensors de la mesura es recorda que augmentaria la igualtat d’oportunitats i l’ocupabilitat futura dels alumnes. Però a l’altre costat de la balança cal valorar molts altres aspectes; per començar, l’econòmic. Els càlculs indiquen un cost d’uns 1.500 milions anuals, un increment del 2,2% de la despesa pública educativa, i els seus defensors argumenten que vindrien compensats pels beneficis derivats de la capacitació professional dels més joves (que podria fer-se realitat) i que es tracta d’una partida fàcilment assumible (una mica molt més discutible vista l’evolució de les exigències de despesa en els pròxims anys). D’altra banda, ¿fins a quin punt és possible obligar a mantenir-se escolaritzat a partir dels 16 anys sense modificar l’inici de l’edat laboral, que coincideix amb el de la responsabilitat penal del menor, i que fins i tot s’està plantejant que marqui l’inici del dret a vot?

No hi ha cap mena de dubte que l’objectiu hauria de ser que tota la població no només completés l’ESO, sinó que pogués afegir-hi una formació professionalitzadora. Aquesta formació, sigui FP (grau mitjà o superior) o universitària, hauria de ser accessible independentment dels recursos familiars, i incloure fórmules que facilitin la reincorporació després d’un abandonament escolar. Fins als 18 anys, i més enllà. Però es poden fer passos en aquest sentit sense augmentar l’edat d’escolarització obligatòria. I al contrari, incrementar-la per la via legal però sense oferir alternatives adaptades als adolescents (no només a partir dels 16, sinó abans) que actualment abandonen prematurament, tampoc serviria de res. Hi ha molt treball per fer sense esperar una reforma estructural de les etapes obligatòries. Això implica oferir trajectòries flexibles per als estudiants desmotivats i impulsar més fórmules de formació professional dual.