Crisi francesa, crisi europea

La Cinquena República avui sotsobrant ha sigut concebuda pel general Charles de Gaulle com un règim presidencial viable mitjançant la configuració de majories parlamentàries sòlides i partits de gran implantació. El model ha entrat en crisi després de l’error de Macron de buscar una majoria suficient impossible quan abundaven les proves que el seu propi partit, Renaixement, emetia senyals de fatiga, el centre i la dreta clàssics s’havien desdibuixat, les esquerres eren incapaces d’arribar a un acord col·laboratiu per l’obstinació dels insubmissos i l’extrema dreta creixia a tot arreu. Macron no té l’experiència dels polítics forjats en l’escola de les campanyes electorals i el contacte directe amb els votants, i aquest tret que sovint se li ha retret té a veure amb la seva negativa a acceptar que, més d’hora que tard, haurà de dissoldre l’Assemblea Nacional si no és que abans ha d’encarar la possibilitat de dimitir.

Tot això confereix a la crisi una dimensió europea d’acord amb el paper històric de França, sempre en companyia d’Alemanya, des de la firma del Tractat de Roma. Es multipliquen les incerteses sobre l’economia francesa, que pot tancar l’any amb un dèficit per sobre del 6%, un deute el 2026 superior al 120% del PIB i una prima de risc entorn dels 100 punts bàsics. Dades macroeconòmiques que ja es deixen sentir en la cotització de l’euro, una mica debilitada davant el dòlar, i que resulten encara més inquietants mentre un bloc euroescèptic no deixa de créixer i expandir-se entre els socis que van ingressar a la UE després del col·lapse soviètic.

Prolongar la crisi i no adoptar mesures destinades a aclarir el futur no farà més que agreujar les conseqüències d’una situació ja ara insostenible. França s’enfronta a un dilema enverinat que ha de servir d’advertència als seus veïns. La inajornable reducció d’algunes partides del pressupost per un total de 40.000 milions tindrà un cost que els francesos no semblen disposats a assumir, i continuar amagant el cap sota l’ala, un altre de més alt. Sense un exercici urgent de realisme que permeti desbloquejar la situació, qualsevol sortida en fals no fa més que donar ales a l’extrema dreta que encapçala Marine Le Pen, tan amenaçadora per al futur de França com per a l’avenir immediat d’Europa.