ZBE, necessitat i trampa

La preocupació de tants municipis sobre l’impacte de la ZBE en la seva ciutadania és legítima, especialment quan s’aborda el cost que pot comportar per als veïns de rendes més baixes. Per a molts, l’ús del cotxe privat és un recurs de subsistència i vetar-lo sense oferir una potent xarxa de transport públic només genera més desigualtat. També cal apuntar que no manté ningú un vehicle vell per pur caprici. La transició ecològica ha d’anar acompanyada de justícia social. Però una cosa és analitzar, repensar i ajustar aquelles mesures que es considerin perjudicials i puguin ser matisades. Una altra cosa de molt diferent és fer trampes.

Castelldefels ha ajornat les sancions als residents fins al 2030. Badalona planteja una ZBE sense etiquetes ambientals i no són pocs els municipis que acumulen retards injustificats en les ordenances. Són actuacions que no busquen un debat profund ni compartit; més aviat responen a la temptativa de desactivar la normativa per evitar el desgast polític. A la fi, un conjunt de pràctiques que desincentiven aquells que han fet un esforç per adaptar-se i que desprestigien les ZBE, per convertir-les en escenaris buits de contingut i eficàcia. Trist servei a una mesura clau per a la lluita contra l’emergència climàtica.

L’experiència de Barcelona és ben il·lustrativa. Després d’unes anul·lacions judicials, l’Ajuntament es va blindar jurídicament recolzant-se en la regulació estatal i no en la municipal. Després d’una resolució del TSJC, va aconseguir el blindatge de les sancions. El cas és important, perquè assenyala l’únic camí correcte: la seguretat jurídica i l’aplicació de les multes amb transparència i proporcionalitat.

La justícia europea ja va condemnar Espanya per la contaminació a Madrid i a l’àrea metropolitana barcelonina, i és que l’incompliment dels límits de seguretat davant el diòxid de nitrogen havia sigut sistemàtic. La UE ja ha advertit Espanya que ha de complir els seus compromisos de qualitat de l’aire. L’exigència no és cap caprici. La contaminació mata. Agreuja malalties respiratòries i cardiovasculars, i pot estar relacionada amb malalties neurodegeneratives. Ignorar l’evidència científica o silenciar-la per apaivagar conflictes amb càlculs polítics és irresponsable.

L’1 de gener del 2026 és la data clau. El decret català sobre qualitat de l’aire, avançat per aquest diari, exigeix a les administracions locals tenir les seves ordenances aprovades aleshores. Ara seria el moment de debatre o actuar en cas que s’hagi de considerar o ajustar res, però en cap cas s’ha d’arribar a aquesta cita amb trucs i excuses. La transició ecològica és, sens dubte, un desafiament que s’ha d’encarar amb transparència i determinació. És un repte de salut pública i justícia ambiental. Hi ha en joc alguna cosa més que una normativa: la credibilitat de les institucions i un aire més net per a les nostres ciutats.