Un país sense nens

D’aquesta manera, la problemàtica espanyola és especialment notable i genera preocupació en tots els nivells, amb múltiples causes i variants. Si posem el focus en el món rural, la confessió de l’alcalde de Bayubas de Abajo, a Sòria, que ha recuperat l’escola gràcies als fills de famílies emigrants, descriu perfectament el panorama: "Un poble sense nens està condemnat a morir-se". En més del 30% dels municipis espanyols de menys de cent habitants no hi ha nens, en un context global que va més enllà de l’anècdota i es converteix en categoria: entre 2014 i 2023, la població infantil (entre 0 i 4 anys) ha baixat al mig milió d’individus, i en més del 70% de les llars espanyoles no hi ha nens. En els últims tres exercicis, la reducció de la població infantil es xifra en un 3,2%, mentre que la major de 64 anys creix en un 6,6%. I una altra xifra significativa: viuen al país 142 persones majors de 64 anys per cada cent menors de 16 anys.

Les dades parlen per si soles i no deixen de ser el mirall d’un estat de coses que procedeix de molts factors. Les polítiques de natalitat, per descomptat, no tenen la robustesa de la d’altres països i s’hi pot emmarcar també tant la necessària conciliació familiar i laboral com la penalització que continua patint la dona al plantejar-se ser mare o ser-ho per segona vegada. Però també l’alt cost de la vivenda i les dificultats en l’emancipació dels joves, que retarden la conformació d’una unitat familiar i, en general, generen una situació econòmica precària que, sense les ajudes pertinents, repercuteix en les possibilitats de criança.

El cert és que no només es queden sense nens els municipis més petits i que una gran majoria dels habitants de zones rurals decideix anar-se’n a les capitals (a Espanya, el 40% viu en ciutats de més de 100.000 habitants), sinó que la població nativa que està en actiu decreix mentre que la població immigrant augmenta (el 50% dels menors de cinc anys són d’origen estranger), i augmentarà més en els pròxims decennis, una situació que s’ha de veure com una oportunitat, a diferència del mantra de l’extrema dreta, que la converteix en un estigma.

Alhora, no s’ha de deixar de plantejar una reversió de la baixa natalitat amb polítiques d’ajudes eficaces, una resposta vàlida a la despoblació rural i una adequació a la nova realitat social, amb la perspectiva de la sostenibilitat de les pensions i de l’envelliment progressiu de la població.