Riscos nous en l’OTAN /
Les incursions de drons en l’espai aeri de Dinamarca han sigut l’últim capítol de la guerra híbrida desencadenada per Rússia des que el 9 de setembre alguns d’aquests dispositius van entrar en l’espai aeri de Polònia. El flanc oriental de l’OTAN s’ha convertit en un teatre d’operacions amb prou feines encobertes pel Govern rus, que es limita a negar que hagi violat la legislació internacional. En el quarter general de l’Aliança, cada vegada és més freqüent que es preguntin si realment estem en guerra, en un nou tipus de guerra, i cada dia creix la preocupació per la freqüència amb què els ciberatacs pertorben la complexa xarxa de comunicacions civils i militars a Europa occidental. Mentrestant, el Centre d’Excel·lència per a la Ciberdefensa Cooperativa, situat a Tallinn, capital d’Estònia, multiplica les recomanacions als socis de l’OTAN perquè prenguin mesures tendents a minimitzar els efectes de la ciberguerra a les xarxes, i al quarter general recorden que la clàusula de defensa mútua, article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, s’ha d’aplicar en el cas d’un ciberatac que causi un nombre de víctimes similar al d’un atac convencional.
Pocs dubtes hi ha sobre el propòsit de Vladímir Putin de pressionar l’OTAN perquè retrocedeixi als límits que va tenir durant la Guerra Freda. Mentrestant, posa a prova la capacitat de resposta dels aliats i aconsegueix localitzar l’emplaçament de sistemes que s’activen quan es registra una violació de l’espai aeri. El Kremlin pretén que s’apliqui de nou encuny la doctrina de la sobirania limitada desenvolupada a la Unió Soviètica en temps de Leonid Brejnev, que s’impedeixi a les repúbliques bàltiques, Polònia, Romania, i potser Finlàndia i Suècia, ser membres de l’OTAN i que es restableixi un cinturó de seguretat a la frontera occidental de Rússia. Una pretensió inacceptable per a l’OTAN –i molt més per als països que voluntàriament es van posar sota el seu paraigua– que, no obstant, davant auditoris propicis, permet a Putin presentar els seus moviments com operacions defensives.
L’erràtica política exterior de Donald Trump en moments tan compromesos no ajuda a sistematitzar l’estratègia de defensa preventiva. El president canvia d’opinió amb summa freqüència i tan aviat diu que Ucraïna perdrà part del seu territori com veu factible que l’Exèrcit ucraïnès guanyi la guerra contra l’invasor; tan aviat es desentén dels afers europeus com anima els aliats a fer caure un avió rus si viola l’espai d’un d’ells. No hi ha manera d’aclarir si es tracta de meres improvisacions o si cada una d’aquestes declaracions obeeix a les conclusions dels analistes del Pentàgon, al capdavant del qual figura Pete Hegseth, un personatge amb coneixements més que limitats en matèria de defensa. El cert és que en el teatre d’operacions europeu es viu una situació radicalment nova no exempta de riscos. La barreja de guerra híbrida i operacions d’intimidació té un alt grau de volatilitat i imprevisibilitat, i el tarannà de Trump justifica no pocs dubtes sobre el seu compromís real amb l’OTAN per afrontar un desafiament que va més enllà de la invasió d’Ucraïna, passats ja els tres anys i mig de guerra. Sembla, en canvi, que la inestabilitat s’ha apropiat de l’escenari i que hi té cabuda tota dissonància inesperada i perillosa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
