Gaza, en l’Assemblea de l’ONU

Cert és que Israel acumula una llarga llista d’incompliments de les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, incloses aquelles que de manera explícita obliguen a la retirada dels territoris ocupats en la guerra de 1967. I també és cert que el suport incondicional dels Estats Units atorga a Israel una capacitat il·limitada de resistir-se a l’execució d’aquestes disposicions, però no ho és menys que l’erosió sense pausa de les autoritats israelianes a causa del genocidi ha convertit la mobilització internacional en un factor de pressió en constant creixement. La devastació material i el drama humanitari de Gaza reuneixen tots els ingredients d’un ressort d’activació moral de les consciències a escala universal.

Resulta desconcertant que en aquest clima de commoció generalitzada els estats àrabs mantinguin una actitud tan escassament crítica o efectiva, fins i tot després de l’atac israelià a Doha, capital de Qatar, en el qual van morir cinc negociadors de Hamàs que buscaven una treva. Més enllà de les habituals declaracions ad hoc, la Lliga Àrab i el Consell de Cooperació del Golf mantenen un perfil baix que contrasta amb les esperances dipositades en l’Assemblea de l’ONU en diferents àmbits. Unes expectatives sovint poc realistes, però sempre tributàries del desig que cessi la matança, que no es consumeixi l’operació empresa per Israel per aniquilar per complet Ciutat de Gaza i immobilitzar dos milions de persones en una part ínfima de la Franja.

Contra l’opinió dels que afirmen que en totes les guerres hi ha víctimes i danys col·laterals, i fins i tot dels que afirmen que el final de la matança està en mans de Hamàs –rendició i alliberament dels ostatges–, el cert és que la clau per aturar la tragèdia està en mans del Govern israelià. Així ho entenen els ciutadans d’Israel que es manifesten sense treva contra Benjamin Netanyahu i molts integrants de la comunitat jueva arreu del món que deploren l’estratègia de terra cremada aplicada a la Franja. Potser l’Assemblea General serveix per acotar la tantes vegades invocada excepcionalitat d’Israel com a ens reparador del crim genocida de l’Holocaust, però en cap cas garantirà un canvi tangible de Netanyahu i l’extrema dreta que l’acompanya en el Govern, tret que els Estats Units disposin el contrari, una opció que, d’altra banda, és improbable.