Escoltar-sea un mateix

-No la sento, però la noto –afegeix–. És com una pel·lícula de terror. Arribo de l’escola, la saludo, prenc una galeta i me’n vaig al meu dormitori. No gaire després puc sentir els seus passos al passadís. Va de puntetes, conté l’alè, no fa res que la delati, però dec tenir una mena de percepció extrasensorial perquè gairebé la puc veure arribar fins a la meva porta.

-Potser són imaginacions teves – diu l’amiga.

-Ni de bon tros. De vegades tusso o m’escuro el coll o tiro alguna cosa a terra perquè es tranquil·litzi. perquè crec que el que vol comprovar és que continuo viva. De fet, si em mantinc gaire estona sense fer cap soroll, s’allunya i em truca des de la cuina amb qualsevol excusa.

-Però això de comprovar tota l’estona si continues viva –assenyala l’amiga amb perspicàcia– pot encloure el desig de veure si per fi t’has mort.

-Si em moro, la meva mare es mata.

-No t’ho pensessis.

El cambrer porta la meva consumició i s’interposa uns instants entre les noies i jo. Quan s’aparta, elles ja s’aixequen per anar-se’n. Una pena.

Notícies relacionades

Cec a Gaza

¿Llibertat d’expressió?

La conversa de les joves em fa pensar en la idea que la por patològica de perdre algú pot estimular, o amagar, paradoxalment, el desig que desaparegui. Conec el cas d’algunes persones que desitgen la mort dels pares amb la mateixa intensitat amb què la temen. És freqüent, als tanatoris, sentir dels fills del difunt la frase "a la fi ha descansat". Ha descansat el finat, sens dubte, que potser patia una dolorosa malaltia, però s’ha alliberat d’una gran tensió el seu entorn, obligat a unes cures excessives.

Si un fos capaç d’escoltar-se a un mateix darrere de la porta de la seva pròpia ànima, sentiria converses en aparença atroces perquè som així: temem el que ambicionem i a l’inrevés. De moment, ens dediquem fonamentalment a veure la tele, que és una manera d’escoltar darrere de la porta el que li passa al món.