Cap garantia i algun miracle

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

19 de setembre del 2025. 06:01

0 Comentaris

La escritora estadounidense Elizabeth Bishop. / EP

El 30 d’aquest mes de setembre en el qual es fa fosc cada dia tres minuts abans i la nit es va dilatant tant com el nostre malestar al veure’ns privats de la intensa llum de l’estiu, el meu pare hauria complert 70 anys. Els verbs són una eina més del llenguatge creador, que possibilita l’existència en l’escriptura fins i tot quan la vida s’acaba en el pla terrenal. Decideixo mirar d’alleujar el dolor de la seva absència conjugant en futur, deixo el pretèrit imperfet, en el seu mode subjuntiu, per a la dimensió fàctica d’una realitat que, no obstant, és constructe, pura subjectivitat, cada un veiem, percebem, el que el nostre cervell decideix. Complirà, per tant, el meu pare, el 30 d’aquest mes de setembre, 70 anys. Serà, aquell dia, el seu aniversari, el seguirà sent cada 30 de setembre dels anys venidors, així ho celebraré jo, que no vaig poder fer-ho, o no ho vaig voler, o no ho vaig saber, festejar-lo amb ell mentre era viu, no com ara voldria haver-ho fet, m’hauria agradat. La pèrdua evidencia d’una manera cruel, ja que no hi ha possibilitat d’esmena ni de reparació, els errors comesos i les oportunitats rebutjades per orgull, supèrbia o falta de compassió. Tots aquests pecats, capitals sens dubte, els vaig cometre jo en la relació que vaig tenir amb el meu pare, i ell podria dir el mateix, això desitjaria jo, que ho digués, ho reconegués, tot i que ja he après a no esperar res dels morts. No recordo un sol aniversari del meu pare, ni tan sols vaig passar amb ell els dels seus últims anys, els de la fase final d’una malaltia que no es va cronificar, com va arribar a augurar algun dels especialistes que el van tractar durant més d’una dècada. I no ho vaig fer, ara me n’adono, perquè, malgrat el meu poderós raciocini, pensava que la seva vida, la seva presència en la meva, estava garantida. Per això m’enfadava tant quan aquesta amiga que em coneix i m’estima i em cuida molt més i molt millor que jo em recomanava que passés temps amb ell, que si no ho feia acabaria penedint-me’n. Igual que després de la seva mort no vaig escoltar sortir de la seva boca l’odiós t’ho vaig dir, llavors no hi havia a les seves paraules ànim alliçonador, només la tranquil·la saviesa de qui ha perdut prou per ser conscient que no hi ha garanties, mai, en res. Perquè no n’hi ha, ni en els afectes, ni en la carrera literària, ni en la trajectòria professional. Tampoc en les relacions de parella. Ho penso mentre recordo una altra data que s’aproxima, el dia en què L. i jo sumarem ja una dècada juntes, coneixent-nos, conjugant el present continu, l’únic temps verbal de què depèn el futur. Em sé la teoria, soc una alumna avantatjada, les absències que arrossego m’haurien d’haver ensenyat a valorar el que tinc, aquesta vida salvatge, única i preciosa que ens va llegar Mary Oliver. Tot i així, durant aquelles nits en què el que és estrany és dormir, em sorprenc donant-ho per descomptat tot, també a L., a nosaltres, el que hem construït, i l’endemà em llevo enfadada per alguna inseguretat de les meves en lloc d’apreciar el miracle que diàriament es produeix en l’esmorzar i, com al poema d’Elizabeth Bishop, besar "la teva cara graciosa, la teva boca amb gust de cafè"..