L’exemple del llibre en català

Les editorials en llengua catalana fa anys que han construït un teixit empresarial i una connexió amb el lector que va molt més enllà del resistencialisme. Un 26% dels lectors tenen el català com a llengua preferida, però, com passa en qualsevol àrea en què l’ús social del català dona senyals positius, és la incorporació a la vida en català dels que tenen una altra llengua d’origen o principal, per la via d’un bilingüisme personal i viscut, la que permet, per exemple, que el 75% de la població inclogui amb més o menys intensitat aquesta llengua en els seus hàbits lectors. Els segells en català dels dos grans grups editorials amb seu operativa a Barcelona (Planeta, amb Grup 62, i Penguin Random House) es reparteixen la meitat del mercat. Sense tenir darrere el múscul de la capital editorial d’Espanya, probablement serien inviables les més de 10.000 novetats anuals ni una quota d’un terç del mercat. Però aquesta és només la meitat del paisatge: l’altra meitat la componen multitud d’editorials independents, algunes de perfectament professionalitzades i viables, d’altres al límit (aquest és un dels senyals preocupants) de l’economia de supervivència o el voluntarisme. Que la lectura juvenil en català no segueixi el ritme del boom en llengua castellana és un altre símptoma de què funciona i què no funciona tant en els signes vitals de la llengua.

La Setmana, que és la segona diada del llibre català després de Sant Jordi, arriba després d’una Diada en què el compromís amb la llengua catalana ha sigut el denominador comú d’opcions polítiques que fins fa poc posaven en primera línia de les seves preocupacions projectes de futur per al país absolutament incompatibles entre si. Que aquest sigui el nou consens general que poden compartir els que tenen visions diverses del catalanisme seria una bona notícia, una més sobre la reubicació del país davant la realitat. Ho serà si aquest nou 80% no es desaprofita com el que al seu dia recolzava el dret dels catalans a decidir el seu futur i que va voler ser monopolitzat pels que només representaven la meitat d’aquesta sensibilitat, amb el resultat que estem intentant deixar enrere. En la mobilització per defensar el futur de la llengua (al carrer, a l’escola) es pot buscar aquest consens integrador necessari per construir aquesta Catalunya dels, almenys, vuit milions, i lluitar pel model escolar elegit majoritàriament pels catalans. O recaure una altra vegada en l’error de l’exclusió, la creació d’esquerdes en la convivència i la col·lisió sense més amb la legalitat, buscant, davant l’etern conflicte judicial sobre la llengua a l’escola, proclamacions que permetin assenyalar el contrari per tebi i els tribunals com a enemics, en lloc de dissenyar solucions intel·ligents que acomodin la defensa d’un model propi amb els marges de la legalitat. En aquest sentit, el sector del llibre en català té algunes lliçons per oferir a la política.