Editorial
Xarampió: retrocés evitable
La vacunació no és obligatòria: però no és una decisió individual, sinó un acte que protegeix els altres
Una sanitaria administra una dosis de la triple vírica, la vacuna del sarampión, rubeola y parotiditis. /
El repunt del xarampió a Catalunya no és una anècdota estadística ni una alarma passatgera. És el senyal que alguna cosa s’ha esquerdat en un dels consensos sanitaris més sòlids de les últimes dècades: la vacunació. L’any passat, els casos diagnosticats van augmentar un 135%, al passar de 34 a 80. Són xifres modestes si es comparen amb altres països europeus, però el salt percentual és inquietant i ha coincidit amb la retirada a Espanya de l’estatus de país lliure de xarampió. El xarampió no és una malaltia lleu. És un virus extremadament contagiós: una sola persona en pot infectar fins a 18 si no estan immunitzades. A més, pot causar complicacions greus i, fins i tot, la mort. No hi ha tractament específic. La millor eina continua sent la prevenció.
Catalunya manté cobertures altes en la primera dosi de la triple vírica, però la segona ha descendit per sota del llindar òptim. I en el cas del xarampió aquest llindar és exigent: només amb taxes superiors al 95% en les dues dosis s’arriba a la immunitat de grup capaç de frenar la seva circulació. Cada punt que es perd obre una escletxa per la qual el contagi s’expandeix. És un risc que es veu agreujat per l’increment global de la malaltia. Des del 2024, totes les regions de l’OMS han notificat un augment en el nombre de casos. El virus no entén de fronteres i circula amb facilitat en un món d’alta mobilitat (de tot tipus, des de migració a turisme o deslocalització laboral).
La Conselleria de Salut assenyala que, en el cas de Catalunya, una part del repunt es concentra en els adolescents i en col·lectius que, malgrat disposar de recursos i de formació, rebutgen la vacunació per conviccions ideològiques o per afinitat amb teràpies alternatives. També persisteixen nuclis de menys cobertura a determinats territoris, fet que obliga a posar atenció en el fet que no hi hagi grups que quedin al marge de l’atenció de salut bàsica. Després de la pandèmia de la Covid, es van interrompre campanyes i revisions pediàtriques. Aquesta aturada només explica una part del descens en les taxes d’immunització. La raó més preocupant és l’expansió de discursos antivacunes que han erosionat la confiança pública.
Com en tants àmbits, la desinformació té conseqüències reals i mesurables. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), ha advertit que els malentesos i la confusió entorn de les vacunes "estan alimentant brots i costant vides a molts països" i ha recordat una evidència que no admet relativismes: "Les vacunes funcionen, són segures i salven vides".
Catalunya ha intensificat la vigilància i la captació activa de persones no immunitzades. És un pas necessari, però insuficient si no es reforça el compromís col·lectiu. La vacunació no és obligatòria. Però no és només una decisió individual, és un acte de responsabilitat social. Protegeix qui rep la dosi i els que, per edat o per condicions mèdiques, no poden vacunar-se. El retorn del xarampió és una advertència sobre la fragilitat dels èxits en salut pública. En temps de soroll i confusió, convé recordar que l’evidència és clara: immunitzar és cuidar. Cuidar-se un mateix i cuidar els altres, sobretot els que no poden protegir-se per si sols.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
