El dilema de l’institut B9
L’Ajuntament de Badalona porta entossudit des de setembre del 2023, tres mesos després de la presa de possessió com a alcalde de Xavier García Albiol, a aconseguir la desocupació de l’antic Institut d’Educació Secundària B9, avui en ruïnes. Fa ja dos anys que persones sense papers de totes les edats viuen en aquestes dependències en condicions lamentables: si al principi es calculava que es tractaria d’una mica més d’un centenar, en l’actualitat la xifra ja s’acosta a les 500, segons les estimacions municipals. García Albiol, i almenys partdels veïns, destaquen que actes d’incivisme, consum de drogues, la presència de delinqüents i el perill d’incendi per la instal·lació elèctrica precària fan imperatiu el desallotjament. No obstant, ha topat amb diversos revessos judicials, tant per motius administratius com per l’exigència judicial que s’ofereixi als afectats una alternativa d’habitatge.
En aquest context s’ha conegut el fet que una desena dels ocupants del complex han sigut diagnosticats (i tractats) de tuberculosi, circumstància que, segons assenyalen fonts sanitàries directament implicades, faria que un desallotjament seguit d’una dispersió trenqués el seguiment que s’està fent des dels serveis sanitaris locals, amb el risc epidemiològic conseqüent.
Aquesta circumstància ha sigut utilitzada aquests dies com un nou argument per continuar ajornant la intervenció que l’Ajuntament de Badalona voldria que fos imminent. Tot i que si existeix un focus de tuberculosi, la situació d’aglomeració a pèssimes condicions sanitàries de mig miler de persones tampoc és la millor per evitar el contagi. La por d’aquest també s’ha escampat entre els veïns com un motiu més per reclamar un desenllaç. Des de l’Ajuntament, en canvi, s’apunta justament que el fet que els casos estiguin tractats i per tant ja no siguin contagiosos significa que no hi ha excusa ja per ajornar la mesura.
Des del punt de vista estrictament de la salut pública, la detecció d’aquests casos de tuberculosi és un problema específic, amb unes dimensions determinades, a tractar des del punt mèdic. No és una carta a utilitzar, en un sentit o un altre, en el conflicte sobre aquesta ocupació d’un solar públic. El seu seguiment seria més fàcil, efectivament, si el col·lectiu afectat estigués localitzat en una residència estable. Però si no és així, el repte és aconseguir que els serveis de salut els segueixi el rastre, com passa amb gran part del miler de casos que es detecten cada any a Catalunya, amb una incidència creixent i que afecta especialment persones que afronten la precarietat residencial o nutritiva més gran. En aquest sentit és més que necessària la col·laboració institucional, que sembla que aquesta vegada no ha funcionat de forma exemplar si es té en compte que el Departament de Salut assegura que va informar als serveis socials municipals, però l’alcalde nega haver rebut cap informació al respecte.
Quant al desallotjament en sí: aquestes 500 persones procedeixen d’altres ocupacions i acabaran allotjant-se en altres llocs, en circumstàncies similars, si se’ls desplaça. Mentre no existeixin solucions d’habitatge d’emergència per a situacions com aquesta (i esperar que l’oferta disponible sigui l’equivalent a la vivenda social o assequible que no troben milers de persones és tant com negar problema i solució), se succeiran, una vegada més, la gestió local d’aquestes situacions amb el seu desplaçament a barris i localitats veïnes com a horitzó. Una roda sense final a la vista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
