Camí cap a la plena normalitat

Una societat madura com la catalana hauria de valorar la normalitat com un bé comú i pensar que pot servir per prestar més atenció a les qüestions que preocupen els ciutadans. És probable que aquest desig es manifesti en la Diada tot i que sigui de manera més subtil que evident. A més de compartir la festa amb la família i els amics, l’Onze de Setembre és una oportunitat per parlar, o reclamar, una millora de tot el que condiciona la vida dels catalans. Des de les coses més pròximes com la vivenda, la feina, la seguretat o l’educació, fins a d’altres que tenen a veure amb la pau, la convivència o la identitat. Segur que les manifestacions convocades serviran per expressar algunes d’aquestes preocupacions, com el malestar davant la insuportable massacre de Gaza. Tampoc seria estrany que la votació d’avui, al Congrés dels Diputats, contrària a escurçar la jornada laboral, sigui un dels temes exhibits en pancartes. Sobretot tenint en compte el paper determinant que ha tingut Junts per Catalunya a impedir l’aprovació.

La Diada també es presenta per als independentistes com una oportunitat per demostrar que s’estan refent del doble fracàs del procés i de les últimes eleccions catalanes. No s’ha d’objectar res a aquest objectiu, sempre que no es confongui el carrer amb les urnes. No obstant, tot indica que en el panorama resultant la disposició a parlar, com a mínim, saltant per sobre de les barreres que es van establir durant aquell període traumàtic, gaudeix de més bona salut que la relació dins de l’espai de l’independentisme. En altres circumstàncies, la decisió adoptada ahir pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·lant part del decret que blinda el català a les escoles hauria servit d’esperó per a una gran mobilització unitària. El més probable és que prevalgui la pugna insomne entre Junts i ERC que s’ha posat de manifest en la reducció de la jornada laboral, en la relació amb el Govern d’Illa i en la resposta a l’agressió d’Israel, que divideix fins i tot els seguidors de Carles Puigdemont. Si hi afegim la cerca de protagonisme de Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, que ha acusat Junts i ERC de "canviar la voluntat del poble per cadires a les institucions", no necessàriament està servida la confrontació. Però sí un paisatge de geometries que deixen de simplificar la realitat plural de Catalunya.