Pensar la Catalunya del 2050
El govern de Salvador Illa ha suggerit pensar en la Catalunya del 2050. La que podria fregar els deu milions d’habitants segons com evolucioni la demografia. A EL PERIÓDICO hem acceptat el repte, com a contribució a un debat que ha de ser calmat perquè les qüestions que planteja són d’una complexitat enorme. Els desafiaments que se’ns presentaran en el pròxim quart de segle no dependran sempre del govern de la Generalitat, ni tan sols del d’Espanya, però alguns sí. I aquests són els que convé identificar, per garantir un futur de benestar i cohesió social. Comencem per la demografia, que ho condiciona gairebé tot. Tot i que pot ser que no arribem als 10 milions –tenint en compte la tendència de la Unió Europea a l’estancament poblacional–, els 8,16 milions de la Catalunya actual són suficients per adonar-se de la magnitud dels canvis que ha experimentat la societat catalana. Sobretot si tenim en compte que érem només 6 milions fa 40 anys, i que cap govern ha arribat a integrar aquest canvi en el seu programa. L’estrès que pateixen avui la vivenda, la sanitat, l’educació o la mobilitat són el resultat d’aquesta imprevisió. A més, la demografia també ens diu que els més grans de 65 anys són més del 20% de la població, un percentatge que no para d’augmentar a tot Europa. Amb conseqüències evidents sobre la sanitat (una vegada més), les polítiques de dependència i la disminució dels que treballen i cotitzen sobre el total de la població.
Les mesures necessàries per fer front a aquesta mutació de la població catalana són conegudes. Calen més vivendes, més infraestructures, més equipaments i, sobretot, cal un model de creixement econòmic més eficient, més competitiu, capaç de sostenir l’estat del benestar. El Govern ha plantejat, en aquest sentit, línies d’actuació raonables, tot i que algunes pot ser que no arribin a satisfer la profunditat del canvi. Si la tendència demogràfica dels últims deu anys es manté, els 50.000 pisos a l’any previstos fins al 2030 no seran suficients, i no serà sostenible que Catalunya tingui més de 400.000 vivendes buides. Una cosa semblant es pot argumentar en la majoria de les polítiques públiques.
D’altra banda, aquest creixement demogràfic augmentarà sens dubte una diversitat social que ha sigut, des de sempre, un dels nostres signes d’identitat, però que arribarà en els pròxims anys a cotes encara més altes. Almenys, mentre la taxa de fecunditat sigui pràcticament d’un fill per dona, molt lluny de la que assegura la reposició de la població. Això augura una recrudescència del debat sobre la immigració a què el Govern no pot respondre només amb crítiques al populisme que intenta instrumentalitzar-lo. Els 1.600 milions destinats a una política de barris més desfavorits per als pròxims cinc anys van en la bona direcció, però poden no ser suficients per mantenir la cohesió social. Una Catalunya cohesionada entorn d’un model social avançat, de valors democràtics i d’una educació que garanteixi el coneixement i l’ús de les dues llengües oficials és la resposta més eficaç als que intentaran treure rèdit electoral de la transició que viurem en els pròxims 25 anys, sense aportar-hi cap solució.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
