Institucions, no trinxeres

Les inoportunes declaracions del president del Govern, Pedro Sánchez, en l’entrevista televisada amb què dilluns passat va inaugurar el curs polític, en què afirmava just en aquest context que "hi ha jutges que fan política", han generat una onada de rebuig en l’àmbit judicial –a més del polític– i han deixat al descobert, una vegada més, les fissures existents en la relació entre els poders de l’Estat. Totes les associacions judicials, tant conservadores com progressistes, van coincidir a discrepar, en diferents graus, l’afirmació, i, en l’acte d’obertura, la presidenta del CGPJ, Isabel Perelló, va fer patent el seu disgust i va qualificar aquestes declaracions d’inoportunes. La magistrada va afirmar que soscaven la confiança en la Justícia i atempten contra la independència del poder judicial, va defensar la imparcialitat de la justícia i la idea que els jutges ni obeeixen ordres ni alimenten controvèrsies polítiques, i va fer una crida al necessari respecte institucional i a la lleialtat entre poders de l’Estat.

Però la tensió al voltant de la justícia no ha quedat aquí. L’absència en l’acte del líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, ha sigut un altre símptoma de la fractura institucional que viu Espanya. Una absència justificada com un acte de protesta per la presència del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, que es troba imputat per revelació de secrets i que malgrat això continua en el càrrec, però que frega la ruptura de les normes de respecte institucional en un acte que, a més, està presidit pel Rei. Amb tot, la situació del fiscal general certament constitueix una anomalia institucional sense precedents en la història democràtica espanyola perquè compromet greument no només l’autoritat moral del fiscal general, sinó també la percepció d’imparcialitat del mateix Ministeri Fiscal. No en va, que la màxima figura encarregada de vetllar per la legalitat i promoure l’acció de la Justícia continuï en el càrrec mentre és objecte d’una investigació penal resulta problemàtic tant des del punt de vista ètic com jurídic, perquè genera un potencial conflicte d’interessos que erosiona una institució clau per al funcionament de l’Estat de dret.

Aquests episodis deixen al descobert, una vegada més, una deriva preocupant que fa temps que es manifesta: la creixent utilització del poder judicial com a eina del joc polític. Una dinàmica que no només debilita la separació de poders, sinó que deteriora greument la confiança ciutadana en la imparcialitat de les institucions. La justícia no pot ni ha de ser objecte de confrontació partidista ni camp de batalla entre majoria i oposició. La seva fortalesa rau precisament en la seva capacitat per actuar amb independència, sense ingerències externes ni pressions interessades, garantint l’aplicació equitativa de la llei. Per això reivindicar avui el seu paper és una necessitat democràtica de primer ordre, tant com exigir responsabilitat i respecte institucional a Govern i a oposició.